CINCO HORAS CON MARIO, per Carles Armengol

Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de  coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l’entrega de l’actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.

Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre’ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l’actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l’espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s’emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.

Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d’una recuperació històrica que no s’entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l’actualitat.