Les entrades de Bodas de sangre ja són a la venda
A partir del 20 de juny, l’aclamat espectacle torna al Teatre Biblioteca de Catalunya. Als qui encara no l’heu vist ja teniu les entrades a disposició.
Amor, odi, dolor, venjança, impulsos sexuals, rivalitat, presagi, destí, tradició, ancestres, terra, costums, família … Andalusia. Tragèdia. Vida i mort. Oriol Broggi pren tots aquests elements que defineixen l’obra de Lorca per oferir-nos a la Biblioteca de Catalunya la seva visió de “Bodas de sangre“. Produïda per La Perla 29, amb la col·laboració del Grec Festival de Barcelona.
L’escriptor granadí Federico García Lorca va escriure Bodas de Sangre el 1931, pocs anys abans de la seva mort. Junt amb “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba” forma part de la trilogia de tragèdies rurals. L’argument es basa en els fets que es van produir el 1928 al Cortijo del Fraile (Nijar, Alneria) sobre els quals Carmen de Burgos va escriure “Puñal de claveles”, una novel·la curta en què es va inspirar Lorca.
El nuvi (Pau Roca) i la seva mare (Nora Navas) es preparen per demanar la mà de la núvia (Clara Segura). La mare dubta perquè la jove té un obscur passat però vol veure feliç el seu fill i tot es prepara per al casament. L’amor de joventut de la núvia, Leonardo (Ivan Benet) reapareix i tot es precipita.
Així com el moviment rotatori fa girar la Terra i el cicle lunar marca el ritme de les marees, la núvia se sent atreta per Leonardo; una fascinació contra la qual no hi pot fer res. “Clavos de luna nos funden. Mi cintura y tus caderas” D’acord amb el que diu el dossier de premsa “Bodas de Sangre parla sobre aquelles forces majors i impulsos vitals que empenyen els personatges a la tragèdia degut als forts lligams familiars i als costums i tradicions arrelades”.
Què es pot dir de les interpretacions? Genials. Els personatges principals són quatre: el nuvi (Pau Roca), la núvia (Clara Segura), la mare del nuvi (Nora Navas) i Leonardo (Ivan Benet) que curiosament és l’únic amb nom propi, potser perquè només ell podia haver evitat la tragèdia. Tots estan en el punt just, fins i tot aquells que tenen un paper secundari però d’importància com la criada.
Nora Navas i Clara Segura encapçalen el repartiment amb una força expressiva difícil d’igualar. La primera més contundent a causa del dolor contingut per la mort dels éssers estimats (marit i fill) a mans de la família de Leonardo i d’un mal presagi .“Me aguanto pero no perdono”. Realment esplèndida.
La segona, més moderada i innocent, amb un registre força diferent del que ens té acostumats. Sorprén una mica que s’hagi triat dues actrius amb tan poca diferència d’edat per representar dones de generacions diferents. Els seus duels dialèctics, plens de sospites i retrets, ens deixen sense alè. L’única arma que usen en el combat són dues cadires que els permet apropar-se. Ivan Benet en el paper de Leonardo mostra força i masculinitat no només amb la seva solvent actuació sinó també muntant el cavall. La bona interpretació de Pau Roca queda una mica desdibuixada al costat d’aquests monstres escènics.
Recitar les poètiques paraules de Lorca amb l’imprescindible deix andalús, en un gran espai que obliga a pujar el to de veu i minva l’intimisme de l’obra, no deu haver estat gens fàcil. El bon resultat demostra que hi han dedicat moltes hores d’assaig.
L’obra té una cadència lenta i pausada, no només en moviments sinó també en paraules. En alguns moments, el ritme s’alenteix més del que seria necessari. Els actors es nouen dins l’escenari com si d’un compassat ball ritual es tractés. Són freqüents les entrades i sortides dels actors, alguns dels quals interpreten diferents personatges amb petits canvis en el sobri vestuari negre (com el mocador de cap de diferents colors de la núvia o la jaqueta del seu pare).
No hi falten els símbols que identifiquen l’obra de Lorca, alguns amb una presència escènica més gran que en altres propostes: la terra que omple el sòl de la gran sala envoltada de grades; el punyal que ja des de l’inici presagia la mort; la flor d’azahar, símbol de la puresa, que la núvia llança a terra; el cavall que representa la força, el valor i la llibertat, muntat per Montse Vellvehí (una de les actrius); la lluna, en forma de llarg mantell blau, que il·lumina el bosc perquè es trobin els amants .. I per descomptat, l’esplèndida música dels polifacètic Joan Garriga que acompanya l’obra tant amb sons d’inspiració andalusa com d’altres estils. La presència del cavall i la música en directe són un gran encert.
La lírica de “Bodas de Sangre” es plasma a l’escenari de la mà d’un magnífic text (Lorca és Lorca), d’una destra direcció, un excel·lent repartiment, una sòbria posada en escena, la presència del cavall Juguetón i l’esplèndida música de Joan Garriga. Una encertada combinació que ens permet viure durant dues hores en una bombolla lorquiana, arrodoneix el resultat final, provoca els entusiastes aplaudiments del públic i la pròrroga de les funcions. Les entrades s’han exhaurit en pocs dies i no és d’estranyar. No hi falteu. Teniu una cita amb el granadí !
Comentaris recents