Morir per excés
El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat amb una dramatúrgia desendreçada que no ajuda a la peça i que es perd en divagacions innecessàries. El dia en que aquests dos joves actors, directors i autors trobin l’encaix just entre dramatúrgia i proposta escènica no hi haurà qui els pari. De moment, només ens queda aplaudir una obra imperfecta però arriscada, una obra que repel i atrau a parts iguals, que entusiasma però que també esgota… Això sí, pocs creadors d’aquí s’atreveixen a tant… i això sempre és d’agrair.
Carles Armengol
Comentaris recents