Crítica de LA TRISTEZA DE LOS OGROS, per Carles Armengol

Els horrors inexplicables

L’adolescència és una etapa de la vida molt vulnerable, extremadament fràgil i sensible, tot i que tingui una aparença marcada per la rebel·lia i l’inconformisme. Les notícies sobre adolescents que han patit bulling, abusos de tot tipus o senzillament que han estat víctimes de les xarxes socials són cada vegada més nombroses. Fabrice Murgia agafa dos casos ben singulars, el d’una nia que va estar vuit anys segrestada i el d’un noi alemany que va decidir disparar contra els seus companys d’institut, tot i que podria haver escollit entre un reguitzell de casos esfereïdors i igualment reals. Amb tot això, l’autor aprofita per parlar de les tristes existències d’aquests joves, però també de la covardia, de la incomprensió, de l’aïllament i, com no, d’un petit fil d’esperança. Fins i tot li queda temps per fer un apunt al cas de les tres nenes d’Alcàsser i al lamentable espectacle periodístic que va desencadenar.

La direcció, del mateix Murgia, és àgil i provocadora. Des d’un bon començament juga amb l’espai sonor, els dos habitacles tancats on es confina als protagonistes i una mestra de cerimònies molt especial que reparteix joc, aporta tocs d’humor i condueix el destí dels personatges. La utilització del vídeo també demostra una gran intel·ligència escènica, i el recurs del micro (amb la conseqüent deformació de les veus) acaba de crear una mena d’univers fictici que aporta una certa distància a tant de dramatisme. Les interpretacions dels joves Olivia Delcán, Andrea San Juan i Nacho Sánchezsón l’altre gran encert d’un espectacle que potser podria haver polit una mica més la seva dramatúrgia, però que mostra tanta veritat i ràbia que el fan absolutament necessari i imprescindible.