A La Villarroel s’ha estrenat l’obra Les noies de Mossbank Road, una història contemporània sobre l’amistat entre dones, entre tres dones molt diferents interpretades, de forma magistral, per tres actrius rellevants del nostre teatre, amb una llarga i important trajectòria al darrere: Cristina Genebat, Clara Segura i Marta Marco. L’obra la dirigeix Silvia Munt i la traducció ha estat feta per Roser Batalla. Tot un estol de dames de l’escena, doncs. També l’autora de l’obra és una dona, Amelie Bullmore, qui, a més a més, és actriu. Bullmore té un paper rellevant a la segona temporada de Happy Valley.
El nom original de l’obra és el de les protagonistes de ficció, Di and Viv and Rose. El text passa per la vida d’aquestes dones de forma una mica accelerada, des que coincideixen en un pis d’estudiants, als divuit anys, i enceten una d’aquestes amistats de joventut destinades a perllongar-se en el temps. És una època en la qual els joves poden allunyar-se de la família, triar estudis i gaudir d’uns anys que no tornaran més. Els llaços que s’estableixen en aquestes circumstàncies sovint són tant o més forts que els familiars.
Aquesta nova llar no és, però, un refugi segur. Aviat un trasbals important afectarà una de les tres noies i això les unirà de forma més sòlida. Sovintegen les baralles, les discussions, els projectes que potser no es realitzaran mai. La convivència durarà un parell d’anys a tot estirar i al capdavall caldrà tornar al món dels adults, el de la vida real, amb els seus desenganys, els seus fracassos i les seves renúncies. I amb aquestes desgràcies inesperades, que palesen la nostra impotència davant de la fatalitat.
L’obra té una primera part més reeixida, quan reflecteix el món encara innocent dels joves. Tot pot ser, tot es pot fer i res no sembla tenir conseqüències. Després la història s’accelera en excés, els anys passen de forma excessivament apressada i els problemes d’audició que genera un espai com el de La Villarroel, sobretot si no ets a les primeres files, fan que es perdin matisos de les converses trepidants entre les protagonistes. Totes tres actrius estan molt bé però potser el personatge que fa Clara Segura, tan vitalista i que sembla pensat per a ella, és més agraït que no pas els altres dos.
En tot cas, malgrat que potser no és una obra rodona del tot, resulta interessant poder gaudir de peces de teatre contemporani com aquest, lligat al nostre temps i a les nostres circumstàncies i des d’una visió femenina, en el sentit mes positiu i universal de la paraula. Les tres protagonistes mostren tres maneres diferents d’entendre el món, són dones molt diferents i potser en algun moment els seus tarannàs freguen el tòpic. Afortunadament la grapa i carisma de les actrius fa que les limitacions del text gairebé ni siguin perceptibles i que l’obra respiri vida i realitat per totes bandes.
Júlia Costa. Barcelona
Comentaris recents