Per Oriol Puig Taué
“Avui hem fet funció de Llançament per a quatre persones al Tantarantana. Han vingut tres amics, pagant entrada, i un convidat. Avui hem fet funció tot i saber que perdríem diners i volem dir algunes coses”. Així començava aquest fil de Twitter,que la companyia empordanesa La Llarga va escriure el passat 22 de febrer. L’espectador convidat era servidor de vostès. O com diria Yolanda Ramos a Paquita Salas: “Mira, la amiga soy yo”. Llançament és una peça de ràdio-teatre escrita per Oriol Morales i dirigida per Dani Serra, on les actrius Rebecca Alabert i Laura Porta recreen una cita de Tinder en un bar de Sants, amb música en directe interpretada per David Maculé. Versió contemporània del clàssic “noia coneix noia”, Llançament parla sobre el dret a l’habitatge i les implicacions personals que comporta un desnonament. Més enllà de la qualitat o el valor del muntatge, que els té, la pregunta que ens hauríem de fer és aquesta: què va provocar que, dissabte passat, només quatre espectadors ens reuníssim a l’Àtic 22 del Tantarantana? El títol de l’obra? El fet que els actors no siguin coneguts? El carnaval? El Barça?
“No hem suspès per diversos motius. Un dels quals és, com sempre, cometre l’error de tenir massa ganes de treballar. Encara que, literalment, haguem de pagar per fer-ho. I l’altre és la por a decebre, no només als pocs espectadors que teníem, si no a la sala que ens acollia”. Aquest fragment del fil de Twitter és clarivident: la il·lusió i les ganes de treballar, sumades a la por al fracàs, són els elements claus que porten a aquest atzucac. En una sala (l’Àtic 22) amb capacitat per a 40 espectadors, i amb un acord sobre el taquillatge del 70% (per la companyia) i el 30% (pel teatre), aconseguit en part gràcies a El Col·lectiu, els números, encara que la sala estigui plena cada dia, no surten. Per què, llavors, les companyies prefereixen perdre diners, però seguir actuant en aquestes condicions? L’Àtic 22 posseeix, a més, un rècord ben galdós: el nuvolaire Melcior Casals va ser l’únic espectador en una funció d’Orationibus #SR, un espectacle d’Albert Arribas sobre Santiago Rusiñol (amb espai escènic i vestuari de Sílvia Delagneau, flamant Premi Ciutat de Barcelona 2019). En Melcior ho va explicar de meravella en aquesta crònica de títol metafísic: Sol a la platea, sol al món.
He parlat amb Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana, i m’explica que aquest fet és una excepció en la temporada de l’Àtic 22, que està tenint un 80% d’ocupació. Em diu que la temporada passada va ser una de les millors que han tingut mai, i que no voldria que aquest fil de Twitter donés una imatge esbiaixada de la realitat. Res més lluny de la realitat. Els fracassos de taquilla o les platees mig buides no són exclusiva de les sales petites o alternatives: la temporada passada, el Grup Focus va patir una patacada estrepitosa amb el muntatge L’últim acte. El fet de comptar amb reclams mediàtics com Francesc Orella (Merlí) o Nina (Operación Triunfo) no va ser garantia de res, i l’espectacle va desaparèixer del Teatre Goya molt abans del previst.
En un altre fil a Twitter, l’actriu Júlia Bonjoch es preguntava en veu alta sobre si el problema és que hi ha massa poca demanda per la gran oferta d’actors (i tots els integrants de la nòmina teatral) que tenim a casa nostra. Clara Segura i Bruno Oro, protagonistes de Cobertura, van vendre 15.000 entrades abans de començar les funcions. És Cobertura un bon espectacle? No. Importa, això? No massa. Ens trobem davant d’un muntatge que beu de la nostàlgia de la sèrie (de culte) Vinagre i dels anteriors espectacles de la companyia Total Memos, on s’explota al màxim la vis còmica dels dos intèrprets. I poca cosa més. Que es faran tips de girar per Catalunya? Evidentment. Clara Segura és, juntament amb Emma Vilarasau o Pere Arquillué, un dels noms que omplen platees, facin el que facin. Es produeixen massa espectacles, a Catalunya? Segurament sí. Fa un temps em vaig trobar amb l’actriu Paula Blanco, que em va explicar que després de fer cinc funcions de Paradisos oceànics al Teatre Akadèmia, al Grec del 2019, i una al Temporada Alta, els estaven sortint poquíssims bolos. I això que es tracta d’una obra que co-protagonitza amb Mercè Aránega! Per què produïm espectacles que després tenen tan poca vida comercial? Quan vaig entrevistar l’Albert Pla, l’únic integrant viu de La Colla de Sabadell, m’explicava que no entén com la gent de teatre deixa morir els espectacles quan ell, empresari, els explota al màxim.
Produïm massa espectacles? Hi ha públic per a totes les sales? Tenim una escena sobredimensionada? Les preguntes són fàcils de fer, les respostes no es troben tan ràpidament. En aquest cul-de-sac, segurament el teatre “per a adults” hauria d’aprendre moltes coses del teatre familiar, on la majoria de les companyies amortitzen els espectacles durant anys i panys. Si són bons, és clar. Que la vida “útil” (ja m’enteneu) d’un muntatge s’acabi al cap de les poques representacions, és quelcom del tot insostenible. El sistema teatral català, ai las, hauria de poder absorbir totes les produccions en arts escèniques que es produeixen any rere any, i els teatrassos que tenim repartits per tot el territori haurien d’oferir programacions riques i variades, que incloguessin totes les representacions de les arts en viu. No sé si soc jo, però tinc la sensació que sempre estic escrivint sobre el mateix.
Comentaris recents