Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.
Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.
Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.
David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda
Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.
Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?
Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.
La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.
Anuncis
Report this ad
Deixa un comentariPublicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Deixa un comentari