Crítica de HIMMELWEG (Camilo al cielo)

Himmelweg. La manipulació de la realitat

Sala Atrium

01  DES.

Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.

En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de  la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.

L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.

La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.

Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.

Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins –  doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.

Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium,  que et fa pensar – bàsic –  i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.

Recomanació de Carles Armengol. MARIA ESTUARD

Vasos comunicants

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament.

Però deixant de banda els vasos comunicants de la història, Maria Estuard és un dels grans textos dramàtics del segle XIX. Va ser un dels primers que tenia a dues dones com a protagonistes, i a més va servir per crear uns personatges complexos, contradictoris. Dues víctimes del seu temps i de les exigències del poder. Sergi Belbel ha sabut trobar molt bé les arestes de cada personatge -també dels secundaris- i ha tornat a dirigir amb un gust exquisit i minuciós, que de mica en mica es va convertint en marca de la casa. Amb molt pocs elements, però amb una dosificació molt encertada dels efectes dramàtics, va generant a l’espectador un interès i sobretot certa comprensió cap a uns personatges que, segons com, haguessin pogut quedar una mica esquemàtics. Sens dubte, les interpretacions de Sílvia Bel i Míriam Alamany tenen molt a veure en l’èxit de la proposta.

Crítica de LENI, per Carles Armegol

LENI

La responsabilitat de l’artista

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?

Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.

Article publicat al NÚVOL, original de Jaume Forés.

14.11.2017

Aquest setembre s’ha presentat el nou Pla de Museus de la Generalitat de Catalunya, que substitueix el que estava en vigor des de l’any 2007. En paraules dels seus promotors, ha de ser el pla que vertebri la política museística de país com a mínim fins l’any 2030. Però una cosa són les paraules i una altra els fets. El cert és que el pla ha estat força ben rebut pel sector, que duia temps reclamant-lo, però ja veurem si les seves aspiracions podran materialitzar-se o si aquest pla, com molts d’altres en l’àmbit cultural, no queda rebaixat o, en el pitjor dels casos, en paper mullat.

Margarida Xirgu | © Fons MAE

De tota manera, el pla sí que certifica un parell de fets i aquests són que, un cop més, el Museu d’Arts Escèniques (MAE) es queda sense seu, i que el Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) queda ajornat sine die, com ja s’intuïa d’uns anys ençà.

Aquests equipaments són ignorats, un cop més, per les administracions de govern. Per això proposo que aquells que han sigut ignorats ajuntin forces per fer-se realitat. El MUCI disposa d’un espai sense contingut, i el MAE disposa d’un extens contingut, però sense espai on exposar-se. La conclusió sembla òbvia: per què no ajuntem l’espai d’un amb el contingut de l’altre? Fem memòria.

 El MUCI, un continent sense contingut

La idea del Museu del Còmic i la Il·lustració neix el 2009 de la mà del conseller Tresserras. Es busquen diversos emplaçaments i, al final, Badalona és la ciutat escollida per acollir-lo malgrat que el lligam d’aquesta ciutat amb el sector del còmic i la il·lustració és pràcticament inexistent.

L’Ajuntament de la ciutat, excitat sobre manera per l’elecció, cedeix per aquest nou equipament l’edifici de la CACI (Compañía Auxiliar del Comercio y de la Indústria), una vella fàbrica tancada durant dècades i per la qual el consistori badaloní feia temps que buscava un nou ús. Es firmen convenis i l’Ajuntament de Badalona es compromet a rehabilitar l’edifici que es trobava, llavors, en un estat quasi ruïnós. La idea és inaugurar el MUCI l’any 2012.

Es destinen més de 3 milions d’euros, extrets del famós PlanE, a la rehabilitació, i l’edifici està llest per acollir el museu el 2011. Llavors, l’agreujament de la crisi econòmica paralitza molts projectes i el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, guarda en un calaix el MUCI a l’espera d’estudiar-ne la viabilitat econòmica.

El projecte es modifica i rebaixa diverses vegades; la data d’inauguració s’ajorna repetidament (2014, 2015, 2017); els ciutadans i representants municipals de Badalona s’impacienten ja que veuen que el projecte no avança; es fan declaracions contradictòries entre diverses administracions i representants del sector i, finalment, amb el nou Pla de Museus, es descarta gairebé per complet la idea del MUCI. Per tant, tenim un continent sense contingut.

L’edifici de la CACI, construït el 1899 per Jaume Botey i Garriga, amb uns 5400mrepartits entre les 6 plantes del cos central i les 4 plantes dels cossos laterals, resta completament reformat i buit a l’espera d’un museu que no arriba mai.

 El MAE, un contingut sense continent

Per la seva banda, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, vinculat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, és un equipament amb un extens i valuós contingut, però sense cap continent on exhibir-se. Fa anys que el MAE cerca un emplaçament on poder instal·lar el seu fons, un dels més grans d’Europa en l’àmbit de les arts escèniques que inclou teatre, dansa, òpera, circ, sarsuela, màgia i altres manifestacions parateatrals.

Ja l’any 1912, un any abans de la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (predecessora de l’actual Institut del Teatre), es va presentar una proposta de Museu del Teatre a l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Deu anys després, aquesta idea es feia realitat en un petit espai del Palau de Belles Arts de Barcelona. Després de diversos estires i arronsa, el 1934, el Museu del Teatre s’integrava de forma definitiva a l’Institut del Teatre. Des de llavors, al museu li manca una seu fixa on poder instal·lar el seu fons permanentment.

La manca de seu ha fet que el MAE sigui un dels pioners a Catalunya en la digitalització dels seus fons. Si no tens seu física, millor crear una seu digital on poder exhibir àmpliament el teu fons. Això ha ajudat a difondre una mica el seu patrimoni entre la població, juntament amb les activitats programades a la Nit dels Museus, les petites exhibicions temporals celebrades en espais del propi Institut i d’arreu del territori, o les extenses col·laboracions amb d’altres espais expositius de la ciutat. Sense anar gaire lluny, gran part dels elements que conformaven les elogiades exposicions d’El Paral·lel, 1894 – 1939 (CCCB, 2012 -2013) o la d’Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909 – 1929, (CaixaForum Barcelona, 2011 – 2012) provenien dels fons del MAE.

De tota manera, els darrers anys s’ha especulat molt amb una possible nova ubicació del museu, fet que ajudaria a descongestionar les aules i els espais de l’Institut del Teatre ja que, actualment, el MAE ocupa part de la 3a planta de l’edifici i un ampli magatzem situat sota el seu atri. L’any 2011, el consistori barceloní cedia l’antic edifici de la Casa de la Premsa de l’Exposició Internacional de 1929 per instal·lar-hi el museu.

De nou, però, com en el cas del MUCI, l’agreujament de la crisi econòmica paralitzà el projecte i ja no se’n va saber ni ase ni bèstia. Des de llavors, molts espais han sigut cridats a acollir el museu. Hi ha hagut propostes per a tots els gustos: des de l’antic Teatre Arnau del Paral·lel a l’edifici que havia acollit l’IMAX Port Vell i que va tancar portes el 2014. Sigui com sigui, el cert és que no ens podem permetre tenir tancat en un soterrani un tresor cultural tan gran com el que custodia el fons del MAE.

Els seus fons són inabastables: el fons documental i bibliogràfic conté més de 125.000 volums i 5.000 manuscrits; el fons de cartellisme recull més de 5.000 cartells des del segle XIX fins a l’actualitat; el fons de figurinisme el componen més de 7.500 dissenys, entre els quals destaquen els de Fabià Puigserver; el fons escenogràfic recull més de 8.000 documents; el fons de titelles i marionetes té una de les col·leccions de titelles de fil més impressionants d’Europa; el fons d’indumentària conserva més de 850 vestits d’intèrprets com Enric BorràsMargarida XirguCarmen Amaya o Victòria dels Àngels. El MAE també té un arxiu fotogràfic amb més de 300.000 imatges des de finals del segle XIX a l’actualitat i un fons de més de 160.000 programes de mà des de 1860 a l’actualitat. Gestiona els fons documentals i arxius de diverses institucions i personalitats com els del Teatre Romea, les companyies teatrals Vol-Ras i Els Joglars o el de l’actriu Rosa Novell entre d’altres. I guarda diverses peces artístiques i històriques que inclouen pintures de Ramon CasasSantiago Rusiñol o el bust d’Isabel II que es va arrancar del Liceu i llançar al port de Barcelona el 1868, durant la revolució de La Gloriosa, i que actualment es pot veure a l’exposició de Museu NacionalLa capsa entròpica: el museu d’objectes perdutsLa CACI, unir forces per un objectiu comú

A la vista de tot això, vull fer una crida des d’aquí a la col·laboració entre les autoritats de l’Ajuntament de Badalona, el seus grups municipals i la ciutadania badalonina per una banda, i els representants de l’Institut del Teatre, la Diputació de Barcelona i el MAE per l’altra; col·laboració extensible, per què no, a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

És cert que ara el nou consistori badaloní planteja obrir a la CACI un centre d’arts, si bé el pla encara no s’ha concretat gaire. Des del 2006 fins a l’actualitat, la CACI ha passat de ser facultat o residència d’estudiants vinculada a la UB, a seu del MUCI, futur hotel-balneari o seu d’una escola municipal.

Imatge d’arxiu de la CACI

L’edifici està situat en un barri cridat a ser una nova centralitat de la ciutat en un futur no gaire llunyà. Un barri en plena transformació i creixement, un creixement que ja s’apuntava cap el 2012, però que la crisis econòmica va frenar, per bé que ara sembla rellençar-se. La culminació del projecte del port de Badalona, la construcció dels nous pisos i equipaments al barri del Gorg, les prolongacions ja planejades del tramvia de Sant Adrià i de la L1 del metro juntament amb les connexions ja existents del tren, el tramvia del Gorg, la L2 del metro i les línies d’autobús, fan d’aquesta, una zona ideal de la ciutat per ubicar-hi un equipament tan singular com el MAE.

Badalona, amb una població de més de 210.000 habitants i una gran vinculació històrica amb el teatre, es mereix ser seu d’un equipament d’aquestes característiques, centre de referència d’investigadors, especialistes i professionals de tot el món. La CACI, de 5.400m2 i totalment rehabilitada per acollir un museu, segurament satisfaria les necessitats d’espai del MAE.

De fet, no és descartable en absolut la idea de l’actual consistori badaloní de fer-hi un centre d’arts; el MAE podria ocupar part de l’edifici i el centre d’arts la resta. Recordem que la CACI la conformen tres cossos de 4 i 6 plantes respectivament, segur que hi hauria cabuda per a tots; fet i fet, el projecte de la Casa de la Premsa oferia al MAE 2.000mi el Teatre Arnau era més petit encara.

El fet que la CACI ja estigui rehabilitada redueix, i molt, la inversió inicial per posar en marxa l’equipament. Avantatge que els projectes fallits de la Casa de la Premsa, el Teatre Arnau o l’IMAX Port Vell no tenien. A més a més, no seria la primera fàbrica del món amb un cert valor arquitectònic, la CACI va ser el primer edifici d’Europa en ser construït segons el sistema “Hennebique” que combina estructures de formigó armat i lloses forjades, que es transforma en un equipament museístic. Pensem en la Tate Modern de Londres o el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa?

La tradició teatral de Badalona ha donat a llum molts grans intèrprets de l’escena catalana: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Lluís Marco, Marta Marco, Carles Sans (del Tricicle), Andreu Solsona (membre original de Els Joglars), Oriol Genís, Jordi Díaz, Rosa Gàmiz, Jordi Dauder, Anna Azcona, Gemma Brió, Anna Moliner, Elena Tarrats, i un llarg etcètera que es podria ampliar amb cantants, ballarins, mags i presentadors natius de la ciutat.

Aquesta vinculació del teatre amb la ciutat augura una recepció del MAE més entusiasta per part de la població que la que va despertar el difunt MUCI, provinent d’un sector poc vinculat a la ciutat. A més a més, com hem vist, el MAE es dipositari dels fons personals d’Enric Borràs i Margarida Xirgu, dos dels intèrprets més emblemàtics de Badalona. Quina millor aposta cultural per a la ciutat que fer tornar a casa les col·leccions d’aquestes dues personalitats teatrals badalonines?

Sobre el CALÍGULA, del Romea

17NOV.

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític elRoberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

DE CARLES LUCAS GIRALT

Crítica de ASI HABLÓ ZARATRUSTA

“El hombre es algo que debe ser superado, es un puente, no un fin” F. Nietzsche

“Así habló Zaratustra”, possiblement és un dels llibres més conegut i alhora més controvertit de tota l’obra de F. Nietzsche.

I és que Nietzsche no decepciona; pot agradar més o menys, però la seva obra és plena de missatges que ens porten a reflexionar sobre la vida.

Les paraules de Zaratustra són molt dures, però a la vegada reconfortants; critica tot allò que està establert, com la societat, els valors, la religió, …, i ens fa dubtar sobre, la ciència, la moral, el cristianisme, la filosofia i l’amor; però  ho fa d’una manera molt enginyosa barrejant ironia i sarcasme, fent-nos reflexionar sobre la realitat i els valors, pilars en el que es basa tot el que ens rodeja.

Laboratorio Teatro s’apropa a l’obra “Así habló Zaratustra”, i ens ofereix un  una proposta en la que conviuen filosofia, psicologia, poesia i teatre experimental. Es tracta del quart muntatge d’aquesta companyia. Un muntatge que combina escenes inspirades en el mític llibre “Así habló Zaratustra” amb passatges i personatges de la vida de l’autor, com la seva amistat amb Richard Wagner ,la mort del seu pare, la malaltia de la seva germana, la seva reclusió, l’episodi del cavall, …, tot des d’una mirada més emocional que moral.

Quatre temes són els que es poden veure a “Así habló Zaratustra”: el superhome, la mort de Déu, la voluntat del poder i l’etern retorn de lo idíl·lic.

El protagonista de la narració és Zaratustra, que al llarg del muntatge serà interpretat per diferents actors de la companyia, fins hi tot la mateixa directora, Jessica Walker, sembla talment haver-se reencarnat en el personatge, transmet i emocionant d’una manera realment increïble.

La posada en escena m’ha semblat magnífica, de la mateixa manera que el vestuari i la música.

Una posada en escena i vestuari plens de simbolisme: globus vermells en forma de cor, màscares de cavall, etiquetes penjant, el cos nu de l’actriu , el maquillatge i caracterització,… La manera de mostrar la humanitat sense gènere, vestits tots amb roba interior masculina i sabates de taló, desdibuixant les fronteres que han definit la feminitat i masculinitat. Les projeccions audiovisuals.

Hi ha molts passatges o escenes impressionants, com la interacció del personatge amb les imatges projectades dels cavalls, o la del final en la que el personatge acaba convertint-se en cavall, símbol de la llibertat.

Sota l’acurada direcció de Jessica Walker, vuit actors magnífics, entre ells la pròpia Jessica Walter, que ens fa una interpretació difícil d’oblidar. La resta de repartiment l’integren David Bocian, Julieta Dentone Silva, Carlos Martín-Peñasco, Julia Rabadán, Paloma Remolino Gallego, Roser Vallvé, i la Carola Zafarana, que a més a més de tocar en directe en regala un número final extraordinari. Unes interpretacions realment extraordinàries !!!

Recomano “Así habló Zaratustra” a tota aquella gent que els agradi el teatre arriscat, de qualitat, poc convencional, de nivell, profund i emocional.

ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA

ACCEPTARAquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a

INCENDIOS, per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquesta és una temporada amb excessives reposicions. Nosaltres no acostumem gairebé mai a veure una proposta teatral per segona vegada, i per tant en principi no pensàvem pas anar a veure aquesta versió en castellà; però un amic que l’havia vist a Madrid, ens la va recomanar, tot dient que es tractava d’una versió molt digne i totalment diferent de la catalana.

Vàrem creure que pagava la pena fer-li cas, però tot i això, anàvem amb una mica de por, perquè tot i que ja fa més de cinc anys que vàrem poder veure la versió que ens va oferir l’Oriol Broggi al Teatre Romea, la tenim encara molt present a la nostra memòria i dubtàvem que aquesta proposta ens agradés tant.

Però ves per on, està clar que no és convenient fer pronòstics, perquè aquesta versió del text de Wadji Mouawad dirigida per Mario Gas ens ha entusiasmat. En sortir del teatre hem conclòs que són dues apostes totalment diferents, que si bé estan basades en el mateix text, són difícilment comparables.

Una escenografia minimalista, amb una rampa i una paret central en color gris, a banda i banda el terra cobert de sorra que evoca un paisatge desèrtic. Unes encertades projeccions acompanyanen els diferents moments de la història.

                                                                                                                                                                                                 El text de Mouawad és molt dur i complex i en aquesta versió de Mario Gas ha resultat molt més entenedor, segurament també afavorit pel fet de conèixer la història.                                                                             Un text marcat pels secrets familiars (val a dir que un pèl rebuscat i difícilment creïble), que posa damunt la taula la conveniència o no, de desvelar aquests secrets i ens planteja la disjuntiva de si és realment necessari conèixer algunes veritats volgudament amagades.                                                                                                                 La història de Nawal Marwan, una dona marcada per la violència i la guerra que ha passat els darrers anys de la seva vida en silenci, sense voler parlar. En la lectura del seu testament expressa com vol ser enterrada i demana als fills, bessons, que busquin la veritat del seu passat. Han de buscar al seu pare, que feien mort, i a un germà del qual desconeixien l’existència.

Ella obre la porta del seu silenci i dels seus secrets i farà que els dos joves descobreixin una veritat incomoda i puguin entendre a la seva mare.

Aquest muntatge es va estrenar a Madrid el 2016 i compta amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert que interpreta a Nawal, ja gran, i que ens ha ofert uns monòlegs d’una gran força dramàtica,

Laia Marull extraordinària en el seu paper d’una Nawal jove i lluitadora. Candela Serrat és una convincent Jeanne Marwan i Álex Garcia el seu germà bessó Simon. Ramon Barea, és el notari i una mena de conductor de la història que ens ha anat agradant més a mesura que avançava la peça. També destacar els altres tres intèrprets, Lucia Barrado en el paper de Sawda, Germàn Torres en el de Nihad i Alberto Iglesias amb diferents personatges.

Una història d’amor i d’odi, de pau i de violència, situacions límit que acaben en un desig de perdó i reconciliació entre les persones i amb ells mateixos. Un retrat del conflicte de l’ésser humà davant les religions o la raça en un context de guerra.

Malgrat la terrible duresa del text, deixa oberta una escletxa a l’esperança i a les ganes de viure. Una proposta totalment recomanable.

Autor: Wajdi Mouawad

Director: Mario Gas

Traducció: Eladio de Pablo

Intèrprets: Ramón Barea (Hermile Lebel, el metge, Abdessamad, Malak) \ Álex García (Simon, Wahab, el guia) \ Candela Serrat (Jeanne) \ Alberto Iglesias (Ralph, Antoine, Milicià, el conserge, l’home, Chanseddine) \ Laia Marull (Nawal jove) \ Nuria Espert (Jihane, Nazira, Nawal) \ Lucía Barrado(Elhame, Sawda) i Germán Torres (Nihad).

Final del formulario

 

Crítica de DESIG TOTA ELS OMS

 DESIG SOTA ELS OMS

per Andreu Sotorra

El lingüísta Pere Navarro introdueix expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal

Basant-se en el mite d’Eurípides —a casa dels déus no els busquis més realisme que el de la vida tal com raja— el dramaturg Eugene O’Neill (Nova York, 1888 – Boston, 1953), Premi Nobel de Literatura i repetidor de diversos premis Pulitzer, va estrenar el 1924 l’obra Desig sota els oms dins la línia que li va atorgar la consideració de ser un dels fundadors del teatre nord-americà modern i l’introductor als EUA del realisme dramàtic, que ja feia temps que corria per Europa. També es va distingir per incloure en els diàlegs dels seus personatges les variants dialectals segons els seus orígens, en aquest cas, una mena d’angloirlandès.

Tot això, en part, és el que ha volgut recollir la versió que Iban Beltran i Joan Ollé presenten al Teatre Nacional de Catalunya que, per adaptar-se encara més a les intencions originals de l’autor, ha comptat amb l’assessorament del lingüísta Pere Navarro amb la introducció d’expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal que és un risc afegit de la representació per a oïdes «sensibles» i «intoxicades» pel «catanyol» d’avui en dia.

Gairebé cent anys després, doncs, l’obra es ressent de la seva estructura i llargada (2h15 amb entreacte), sobretot pel que fa a la primera part que, en un registre contemporani, es podria reduir amb una escena breu: «Tres germanastres es disputen la granja a l’espera que arribi el pare vidu casat amb una noia jove carregada d’ambició. Punt.» No és fins a la segona part, que l’obra entra en la trama dramàtica perfilada per Eugene O’Neill, quan arriba la criatura del nou matrimoni i creix la tensió entre el vell pare i el fill hereu de la segona mare i la competència per l’amor de la bella jove nouvinguda a la granja amb final tràgic, que deixo com a sorpresa per als espectadors. Tot en un marc geogràfic de ruralia empobrida de la segona meitat del segle XIX i sota el miratge de la febre de l’or de Califòrnia, on fugen els dos primers germans de la nissaga, comprats i pagats pel dot de la mare morta que el fill protagonista guarda enterrat en un racó de l’era sota terra.

¿I com es resol una obra que patina lleugerament pel seu argument cent anys després? Doncs sembla que presentant-la amb una gran escenografia —la Sala Gran del TNC ho exigeix, esclar— emmarcada per la casa de fusta de la granja, sota una enorme escala i un pont que travessa la planúria davant d’una gegantina projecció paisatgística —segurament que volent representar els oms del títol— i utilitzant la plataforma mòbil tipus cavallets per anar passant de l’exterior de la casa a la cuina i de la cuina a les cambres, en un joc de diorama de grans dimensions.

I enmig d’aquesta gran escenografia, els intèrprets van donant corda a cadascun dels seus personatges. I aquí hi ha la millor part del muntatge. La rudesa i salvatgia de Pep Cruz en el paper del vell Cabot; la força ambiciosa i seductora de Laura Conejero en el paper de la jove Abbie; el caràcter dòcil, bon jan i murri a la vegada d’Ivan Benet en el paper del fillastre Eben; i combinant papers més secundaris, Santi Ricart i Pepo Blasco, els germanastres de la primera part; i la resta de la troupe fins a marcar-se un ball cèltic a l’hora de la festa del bateig de la criatura. Moment de relax coreogràfic dins de la trama.

El que no és tan clar és que el drama de fons d’Eugene O’Neill quedi prou ben dibuixat. Com si els personatges estiguessin condicionats per la macroescenografia i s’hi pasegessin en cadascun dels quadres previstos. Hi ha algunes baralles entre germans que no tenen prou força perquè aparentin credibilitat. I algunes escenes més intimistes entre la jove Abbie i el fill Eben, posades en una cambra simbòlicament de velatori, treuen força sentimental dels dos personatges. Tot i així, els espectadors es distrauran amb la sínia de l’escenografia, la bona feina interpretativa, la proposta lingüístico-dialectològica si paren orella i la tragèdia clàssica de la qual ja no se’n lliuraven, abans d’Eugene O’Neill, ni els déus d’Eurípides.

 

 

EL METGE DE LAMPEDUSSA, crítica de Carles Lucas

El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes.

Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.