PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS
La setmana passada vaig veure quatre espectacles en quatre dies consecutius. Dijous, Beckett’s ladies a la Sala Beckett. Divendres, Multiverse a la Sala Hiroshima. Dissabte, Reiseführer a l’Espai Lliure. I diumenge, Projecte 92 a L’Antic Teatre. Als dos espectacles del mig, que em van agradar molt, la platea estava mig buida. O mig plena, depèn de com es miri. El primer era una estrena, protagonitzat per tres actrius catalanes de renom (acudit). L’últim l’ha fet un col·lectiu d’artistes precàries nascudes després dels Jocs Olímpics. Això ja no fa tanta gràcia. Aquesta setmana també hem sabut que a Barcelona es tancaran dos teatres: el Club Capitol i La Vilella. Setmana mogudeta pel teatre català.
El Club Capitol anuncia que tanca. La casa de Toni Moog i David Guapo, on Pepe Rubianes va ser feliç (i ens va fer feliços) durant tants anys, va enviar un comunicat on explicava que el propietari de l’immoble no els renova el contracte. La xarxa bull. Mentre escric això, més de 2.700 professionals i espectadors ja han signat aquest manifest, reclamant que l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Cultura assumeixin “el compromís de protegir els espais escènics i la seva activitat”. Servidor té la sensació de rescat bancari, davant d’aquesta petició. M’agradaria saber si les productores petites o mitjanes que hi estrenen amb regularitat (Sala Flyhard, Sixto Paz, La Brutal, Hause & Richman) estan satisfetes amb les condicions amb què hi treballen. Suposo que sí, és clar. Aquests dies també s’ha anunciat que La Vilella, al Poble Sec, també tancarà les seves portes: és un teatret que la companyia Sargantana va obrir fa set anys, on s’hi ha pogut veure petites perles com aquestes. Veig que no existeix cap manifest titulat “Salvem La Vilella”, però que la sala surt esmentada al manifest “Salvem el Capitol”, on també apareixen altres teatres desapareguts com el Malic, l’Artenbrut o la Muntaner. Teatres que, com les llibreries, les discoteques o les galeries d’art, neixen, creixen, es reprodueixen (o no) i moren.
Servidor de vostès no ha signat el manifest. Abans defensaria sales molt més amenaçades i amb una programació molt més interessant i arriscada, com L’Antic Teatre o la Hiroshima. A Multiverse, divendres passat, hi havia mitja entrada. La creació de Louis Vanhaverbeke és un dels millors espectacles que he vist aquest any, de veritat. I érem quatre gats. El belga va dedicar tres anys a parir aquesta creació. Aquí, si els nostres creadors disposen de tres mesos, ja se senten malament per disposar d’aital privilegi, tal com explicava la Carla Rovira al Foyer 1 del Lliure, dissabte passat. Em vaig quedar a veure Reiseführer, i feia pena veure l’Espai Lliure: menys de mitja entrada. Un director tan seriós (i germànic) com Ferran Dordal i una companyia tan respectable com La Ruta 40 han parit un espectacle lleuger, irònic i divertit, amb un cert punt contemplatiu. Els tres intèrprets es troben a gust en escena, i això es nota: no hi ha res més bonic que veure treballar uns actors que creuen en allò que estan defensant. No passa tan sovint, creguin-me. Amb un saber estar, una escolta i uns dots d’improvisació dignes de Las Glorias Cabareteras (amb el seu permís), Díaz, Prat i Torrecilla aguanten un muntatge que, oh Déu meu, ni sermoneja ni és pamfletari en cap moment. El Teatre Lliure ha programat aquest espectacle durant QUATRE SETMANES, fins al 12 de gener. Seria bonic que estigués ple cada dia.
Dijous, a la Sala Beckett, Míriam Iscla, Sílvia Bel i Rosa Renom estrenaven Beckett’s ladies. El director resident de la sala, Sergi Belbel, ha muntat aquest espectacle amb quatre peces curtes de l’irlandès com si fos un episodi de la sèrie de terror Historias para no dormir. Em fa gràcia pensar en els espectadors que vagin a la Beckett a veure “l’actriu que surt a la novel·la de TV3”, perquè es trobaran amb quatre peces dures, difícils, eixorques, d’en Samuel. Volies Beckett? Quatre tasses. Les tres intèrprets són excel·lents actrius, no cal dir-ho. La Renom aconsegueix no quedar eclipsada per aquell perrucot que duu, i Sílvia Bel al balancí ja ha entrat a formar part de la iconografia del teatre català. Ara bé, la boca de Míriam Iscla (llavis, llengua, geniva i dents) mereix tots els premis del món. Em vaig emocionar una mica i tot, perquè era el primer cop que veia una posada en escena de No jo, monòleg que mai havia pogut acabar de llegir ni de veure’n el vídeo fins al final (mirin, mirin, i m’entendran). Que el teatre està fet per ser vist s’entén amb aquesta boca desbocada que, il·luminada per Kiko Planas, es converteix en metralladora, escletxa i vagina dentata. De la concreció figurativa a l’abstacció absoluta, sonora i visual, en quinze minuts. La boca és una taca de llum, una estrella al mig del cosmos, un esfínter que s’obre i es tanca. El gat de Cheshire aprova aquest missatge.
Finalment, diumenge vaig anar a la darrera funció de Projecte 92, del Col·lectiu Las Huecas. N’havia vist un primer fragment al Croquis de la Beckett, ara fa dos anys, i ja em va encantar. Aquestes noies són talentoses. I no imiten a ningú! Això ho comentàvem, a la sortida, amb un creador nostrat. Sí, cal celebrar que les joves creadores no vulguin ser totes Rodrigo García, Angélica Liddell o El Conde de Torrefiel, i que busquin el seu llenguatge propi. La maleïda Course Navette amb què ens van torturar durant l’EGB i l’ESO, Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall, l’esponjament del Raval i la mascota olímpica feta a base de ratlles (o traços, malpensats) protagonitzen una peça honesta i lliure. Esperit punk, precarietat i certa innocència (o servidor de vostès ja és massa gran) en una proposta que va omplir L’Antic Teatre de públic jove i entregat. Així sí. Les integrants de Las Huecas (“no som un grup”), van néixer després dels Jocs Olímpics de 1992. Han tingut l’honor de sortir a la secció del Time Out dedicada als joves creadors i combinen la pràctica escènica amb la seva feina de cambreres al Teatre Lliure o d’acomodadores al Mercat de les Flors. Un dia haurem de parlar de tots els creadors catalans que han passat per aquestes cases, o que hi treballen actualment. Això sí que és el veritable Institut del Teatre.
Oriol Puig Taulé
Comentaris recents