La nostàlgia és un sen­ti­ment que no està taxat, així que no està escrit enlloc quan es pot inau­gu­rar l’enyor. Aquí l’objecte de nostàlgia és Els jocs flo­rals de Can­prosa, l’obra tea­tral de San­ti­ago Rusiñol diri­gida per Jordi Prat i Coll que es va repre­sen­tar al TNC fins a l’11 de novem­bre. Sí, és cert, han pas­sat només dotze dies des que va abai­xar el teló i des que els últims espec­ta­dors de la funció van aban­do­nar el TNC amb l’ànima neta i les gal­tes engar­ro­ta­des de riure sense fi, però, com que no té nor­mes, la nostàlgia per­met començar a cri­dar des d’ara: que torni Can­prosa!

Si el West End lon­di­nenc i Bro­adway poden aspi­rar a per­pe­tuar La rato­nera als seus tea­tres anys i anys, no es pot per­me­tre Cata­lu­nya con­sa­grar Els jocs flo­rals de Can­prosa a l’escena? És que estal­vi­a­ria tan­tes res­pos­tes aquí i allà… Com són els cata­lans? Aneu a veure l’obra. Com riuen els cata­lans? Aneu a veure l’obra. “Per esti­mar Cata­lu­nya, cal riure.” La frase de Rusiñol del 1902 con­ti­nua sent el seu millor eslògan. Que els actors del repar­ti­ment per­do­nin la gosa­dia de voler-los enca­se­llar en els seus papers anys i anys, però és que és culpa seva! Qui pot obli­dar Rosa Bola­de­ras ferida d’inten­si­tat fent de poe­tessa Flo­resta amb ver­sos cur­sis sor­gits del pretès diàleg amb la lluna? Qui pot obli­dar l’Albert Pérez fent del poeta deca­dent August Coca i Pon­cem que recull pre­mis arran­jats amb una dig­ni­tat sobre­ac­tu­ada? Qui pot obli­dar Àngels Gonya­lons fent de la senyora Ramona que lluita per entro­nit­zar les bes­so­nes a qual­se­vol preu? Qui pot obli­dar Kathy i Yolanda Sey ento­nant La More­neta amb movi­ments de cul de reg­ga­e­ton? Qui pot obli­dar Jordi Llor­de­lla fent de mossèn Pere Cata­ri­neu i dis­po­sat a cas­ti­gar els feli­gre­sos lle­gint les seves rimes nefas­tes a missa? Qui pot obli­dar Jordi Coll com el peri­o­dista Ramon que denun­cia la poe­sia buida? I sobre­tot: qui pot obli­dar la gran Anna Moli­ner i la seva bru­tal actu­ació fent de Maria i omplint de picar­dia el cançoner català amb la seva expres­si­vi­tat sense fi? “Ja és prou gran Cata­lu­nya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les peti­te­ses que tenen les cau­ses nobles”, va dei­xar escrit Rusiñol el 1902. Per això, a punt de dir adeu al 2018, pot­ser no hi ha res més modern que recu­pe­rar Rusiñol i, pen­sant en els espec­ta­dors i en els que no han pogut veure l’espec­ta­cle, ele­var un crit: que torni Can­prosa!