Blasted, de Sarah Kane. Violència i molt més

.No va tenir una bona acollida l’estrena de Blasted, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres el mes de gener de 1995, potser per això, s’ha fet un nou  intent a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya de la mà  d’Alicia GorinaBlasted parla de violència, i no precisament del u d’octubre de 2017 sinó de la violència com a mitjà i com a tema, un tema d’aquells que – lamentablement – sempre és actual.
 I ho fa en un espectacle amb tres parts més o menys marcades, on la violència de gènere i del poder sobre l’altre, la guerra i el desastre final que sempre acompanya aquesta lamentable actitud, van portant el públic de sorpresa en sorpresa al llarg d’una hora i 45 minuts.
Ens va costar una mica, situar l’acció, on era aquell hotel on Ian vol violentar Cate, possiblement per treure enfora la violència d’un càncer de pulmó que “el podreix per dins”. L’entrada del soldat ens va despistar tot i que comentant-ho al sortir – aquest aspecte del teatre és bàsic – pensem que és un lloc intemporal tot i que fa olor de guerra dels Balcans.
La veritat és que la guerra, sigui a Europa, a Àfrica o a l’Orient mitjà, sempre va de la mateixa manera; sacrificis inútils de vides humanes per servir els interessos d’uns pocs.Tot i ser la violència el tema principal, l’espectacle de la petita del TNC no ho és del tot, possiblement la posada en escena fa crear un clima irreal, o potser és la cortina transparent que envolta l’habitació, la qüestió és que no et fa patir, vas seguint la magistral actuació de l’Arquillué – un monstre en tots els sentits – la Marta Ossó (la Rosa tatuada) i el Blai Juanet, a qui veia, crec, per primer cop.
L’espectacle està ple d’encerts escenogràfics, alguns complexos, d’aquells que no s’arreglen pujant o baixant escenaris, sinó dels que es fan en un ràpid fosc, i on es compta amb la complicitat del repartiment, que va merèixer i molt, les continuades sortides a saludar a que els va “obligar” el públic.
Cate és una noia jove amb algun problema de tipus emocional- somriu de forma infantil, es xucla el dit, tartamudeja… – que comença l’espectacle explicant-nos sense paraules, de què va el personatge, mentre mirem d’afanyar-nos a localitzar la nostra butaca. Ian és un tipus que ningú voldria a prop, un periodista que du pistola, i que acaba reclamant que el déu en qui no creu, l’ajudi a fer el darrer pas de la vida i acabi amb el seu patiment.
El soldat és això, un soldat, la representació de la violència gratuïta, doncs sense violència no tindria sentit, de la violència enfront de tot, la maldat, el gust per violar la  integritat del dèbil, una xacra humana que la història ha volgut normalitzar. Fins i tot hi ha ministres que se’n cuiden i els compren joguines cares per destruir vides humanes, i els condecoren…. Tenim massa a prop la violència que van partir els nostres conciutadans entre l’agost i l’octubre del 2017, com per no pensar en molts moments si ens estan parlant de tot això, o de qualsevol altra notícia que pot ferir la sensibilitat de l’espectador.
No puc dir que Blasted sigui un espectacle bonic, tot i que el començament ho pugui indicar, amb la innocència que desprèn la noia, i el somriure protector de l’home gran, que poc a poc anirà mostrant la seva cara més autèntica, i ens farà caure del núvol.
Molts conflictes es resolen amb mestria – aplaudiment a la direcció i l’escenografia -, detalls aparentment senzills com el nadó, els ulls, la terra, la violació – perdoneu la filtració – es presenten d’una forma original que sempre agrada. No es tracta de buscar un fil argumental, es tracta de veure el missatge que traspua, i tant podeu veure detalls del Rei Lear, com d’Incendis, per posar dos exemples molt propers a la nostra cartellera.
No puc dir que sigui un espectacle per a tots els públics, però el teatre que a mi m’agrada, mai ho és. Sarah Kane, és una autora a seguir. Els que ho vam viure ahir, ho vam viure com un teatre necessari i diferent. Aplaudiment sonor, un cop Ian ens diu: “Gràcies” i es fa el fosc final.