“Aquesta matinada ha mort el meu pare, Josep Maria Benet i Jornet, 79 anys, de COVID19. Ara vola lliure”. Amb aquest tuit ha anunciat Carlota Benet, dilluns al matí, la mort del seu progenitor, Josep Maria Benet i Jornet. Els més pròxims el coneixien com a Papitu, i el sobrenom ja era utilitzat per tothom: amics, coneguts i saludats. Tinc la sensació que Benet i Jornet sempre havia estat aquí, entre nosaltres, des que el 1963 va guanyar el Premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor. El Papitu tenia llavors 23 anys.
Si demanem a algú del carrer que ens digui el nom d’un dramaturg català, el més segur és que aquest sigui el de Benet i Jornet. Comptant, evidentment, que aquesta persona tingui clar a què es dedica un dramaturg –cosa que no és tan habitual com sembla– i no el confongui amb un director o un escenògraf. Benet i Jornet va arribar al teatre gràcies a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i el 1963 ja era considerat una de les promeses del teatre català. Coses de país petit, on sovint amb un representant de cada gremi ja fem el fet. La figura de Benet i Jornet és molt popular, com dèiem, sobretot gràcies a la televisió: creador de sèries com Poble Nou, Nissaga de poder o Ventdelplà, el Papitu va inventar-se una manera d’escriure ficció en català que persisteix avui en dia, amb l’actualment cancel·lada Com si fos ahir.
Cal no oblidar les adaptacions cinematogràfiques que Ventura Pons ha dirigit de les obres de Benet i Jornet, que també han col·laborat a fer-lo arribar a un públic molt més ampli: Actrius (1997, a partir d’E.R.) i Amic / Amat (1999, a partir de Testament). Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou o David Selvas han fet arribar les paraules del Papitu a les pantalles de mig món. Però anem al teatre. La seva obra és extensa i variada, i conté títols tan importants (i evocadors) com Berenàveu a les fosques (1972), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), Desig (1991), Fugaç (1994), Testament (1997), L’habitació del nen (2002) o la darrera trilogia que va estrenar: Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013).
Avui, més que mai, és un dia ideal per recuperar el documental Josep Maria Benet i Jornet, descripció d’un paisatge, que l’Institut del Teatre ha posat en obert, juntament amb altres documents de l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya (AAAEC). En ell, un apassionat Josep Maria Miró ens parla del passadís ple de cartells que hi havia a casa del Papitu. També hi apareixen el dramaturg Sergi Belbel i el director Xavier Albertí, que expliquen de meravella perquè Benet i Jornet és tan important per a l’escena teatral catalana actual. “El Papitu és la idea i la confirmació de continuïtat”, afirma Miró.
Comentaris recents