La petjada d’en Joan Anton Sánchez:

Les males notícies s’acumulen en el món del teatre i la música en aquests dies convulsos i ara ens arriba la notícia de la mort, tràgica i sorprenent, d’en Joan Anton Sánchez Aznar, que ens ha deixat, massa jove, a causa d’un problema de salut que no té res a veure amb el Covid19. Hauria estat un final massa previsible per a algú com ell Potser alguns no el coneixíeu o el seu nom us sonarà vagament, però per a aquells que hem viscut el paisatge operístic barceloní les darreres dècades en Joan Anton ha estat una figura important. Per les seves mans han passat diverses generacions de joves cantants que, en els seus inicis, no sabien fer un sol pas sobre l’escenari però que van tenir la sort de topar amb un director, una persona com en Joan Anton.

Perquè, si bé en Joan Anton tenia un talent especial per la direcció, crec que on més destacava i del que més fruïa era d’ensenyar. Era un pedagog teatral magistral i vocacional. Posseïa un talent innat per la comèdia, un instint infal·lible del ritme teatral, la capacitat, ben poc habitual, de construir un gag perfecte del no-res. Durant els assajos s’ho mirava tot plegat apoltronat a la cadira, sovint amb una actitud indolent però, de sobte, sorgia una espurna que connectava el seu sistema nerviós/teatral, els seus ulls de nen petit s’il·luminaven i començava a jugar amb l’actor, amb la situació teatral que s’havia creat espontàniament. I aleshores l’assaig esdevenia una festa en la qual tots, actors, tècnics, pianistes, músics, productors amb prou feines podien contenir les llàgrimes de riure mentre ell mateix s’entusiasmava amb l’escena que anava creant i modelant pas a pas, gest a gest. En aquells moments d’inspiració entusiasta, tot i el seu cos voluminós, mentre mostrava a l’actor la gestualitat justa i precisa, es movia en escena com un ballarí.

Vaig tenir la sort, com molts cantants que durant les darreres dècades han estudiat i començat les seves carreres a Barcelona, de fer el meu debut operístic amb ell com a director. No oblidaré mai aquell Il giovedí grasso, de Donizetti a la Universitat de Barcelona. Com tampoc la producció d’El gato con botas, de Montsalvatge – compositor amb el qual va tenir un especial vincle – que va girar per tota Espanya. O aquell inoblidable Il barbiere di Siviglia, de Paisiello, al desaparegut Teatre Malic en el marc del Festival d’òpera de butxaca. Crec, i he pogut confirmar amb el pas dels anys, que tot aquell que va assistir a aquelles representacions en té un record imborrable. Més tard, i ja com a productor, vaig reprendre amb ell aquest títol i el va dirigir a L’Auditori de Barcelona amb resultats igualment brillants. Com també va ser esplèndida la seva producció d’El petit escura-xemeneies, de Britten.

Sempre es va queixar que se l’havia encasellat en la comèdia, en l’Opera buffa dels Pergolesi, Rossini o Donizetti. Ell hauria desitjat tenir més oportunitats en altres contextos, com la que se li va presentar amb l’estrena de Babel 46 a Cadaqués i Peralada. I potser tenia raó. Però són tan pocs els escollits que tenen la capacitat de crear, amb elements tan bàsics com un petit espai il·luminat, una cadira i dos actors, veritable màgia teatral! I no hi ha dubte que ell era un d’aquests.

El teatre és efímer en la seva essència però no ho és l’herència que deixen determinades personalitats. Crec poder afirmar que, per a molts dels que vam tenir l’oportunitat de treballar i riure amb ell, la petjada d’en Joan Anton Sánchez Aznar és imborrable.   Antoni Colomer.

Article publicat a Núvol (16-04-2020)