La guerra forma part intrínseca de la nostra societat contemporània i ho acceptem amb resignació. Ho acceptem perquè és quelcom que normalment ens queda lluny (la distància és relativa, el conflicte dels Balcans ens quedava a dues hores d’avió), que ocupa dos minuts del telenotícies i que veiem com un conflicte perpetrat per monstres, assassins i dèspotes que no tenen res a veure amb nosaltres. Un espectacle dantesc, però un espectacle més. Tanta guerra, tant de dolor ens fa insensibles. Però la gent del teatre no es manté inflexible. La guerra ha estat representada en escena des dels temps dels grecs. No hi ha cap autor que defugi els drames i les tragèdies humanes que sorgeixen de les guerres, de manera directa o indirecta. La intenció és la de sacsejar consciències, la de fer reflexionar sobre la guerra i les seves conseqüències. Martí Figueras.
Us ha transformat mai, el Teatre?
No us ha bullit mai la sang, asseguts a la butaca d’un teatre? No us heu remogut mai, inquiets, incòmodes? No us heu sentit mai interpel·lats d’una manera tan directa que sembla que el que estiguin explicant a l’escenari pugui ser la vostra història? No heu acabat mai una obra de teatre tan colpits, tan indignats que muntaríeu una manifestació? No heu pensat mai que heu de fer quelcom perquè aquesta història –que us han representat davant els vostres ulls i que sabeu que és real– no torni a succeir? No us ha transformat mai, el teatre? El teatre ha de ser transformador? Després d’anar dos dies al TNC a veure Testimoni de guerra de Pau Carrió (Premi Quim Masó, 2019) i Encara hi ha algú al bosc de Joan Arqué i Anna Maria Ricart (projecte de Cultura i Conflicte) la commoció i la indignació supura, i em pregunto què he de fer ara.
Comentaris recents