El dolor d’Ariadna Gil
A la Sala Petita del TNC s’està representant El dolor, l’adaptació teatral del text de Marguerite Duras interpretat per Ariadna Gil. El dolor individual es converteix en el dolor de la humanitat en un muntatge aspre, dur, on l’actriu debuta amb força en el gènere del monòleg. Tancada en un búnquer dissenyat per Francesc Torres, aquesta dona és Duras, però també totes les dones. La segona Guerra Mundial és totes les guerres. I els deportats són tots els deportats.
Abril de 1945. He de confessar que, de bon inici, El dolor és un muntatge que em va costar. Passar del tràfec del carrer a la sala teatral sempre necessita, sobretot si es fa de pressa i corrents, uns moments de transició. I la proposta de Lurdes Barba no dona cap mena de treva, en aquest sentit. Entrem i és com si Ariadna Gil ja estigués esperant: ha estat allà i hi seguirà quan nosaltres marxem, perquè el seu dolor té quelcom d’atàvic. La dona que espera el seu home i no sap si és viu o mort, que en la seva espera desapareix com a persona i arriba a fer desaparèixer l’altre, convertint la mateixa espera en un acte inútil i al mateix temps ple de significat. Gil inicia la funció, des del minut zero, amb la veu tremolosa, com a punt del plor, i hom pensa “Patirem”. Però no. El text de Duras és una meravella, per diversos motius. Diari de bord íntim i al mateix temps reflexió universal sobre l’espera, l’amor i la mort, quan la sociopolítica treu el cap és quan El dolor es converteix en un document excepcional. Nosaltres fa anys i panys que veiem pel·lícules i llegim llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però descobrir allò, en directe i en primera persona… Duras és implacable en el seu judici: “Això succeeix a Europa. Estem tots junts, tancats, davant de la resta del món”.
El muntatge de Barba situa la intèrpret en un espai hostil, dissenyat per Francesc Torres i inspirat en l’arquitectura militar alemanya. Ciment, fulls de diari a terra i llum lateral (bonic disseny de Maria Domènech), que entra i converteix l’ombra de l’actriu en un personatge més. Tant els breus moments audiovisuals d’Adolf Alcañiz com l’espai sonor dissenyat per Jordi Colletens situen en un estat d’angoixa, ja sigui amb les imatges extretes del film Alemanya, any zero (Roberto Rossellini, 1948) o amb una banda sonora on predominen els xiulets i els sons saturats. L’espera del seu home és al mateix temps la raó de viure i la condemna de la protagonista, i Ariadna Gil s’acaba posant el públic a la butxaca, gràcies també a la gran potència poètica de les paraules de Duras (traduïdes per Maria Lucchetti). “Jo cada dia espero menys”, “Ja no els odio, els alemanys”, o “De Gaulle no integra el dolor del poble en la victòria” són algunes de les (moltes) frases que vaig apuntar a la meva llibreta.
Ariadna Gil estrena el seu primer monòleg amb nota, a jutjar pels aplaudiments i els bravos del dia de l’estrena. Al final, l’opció de Barba (directora i responsable de la versió del text) és accelerar els fets amb un salt temporal força brusc. I si bé aquesta opció primer sobta una mica, acaba configurant un final memorable. El dolor no vindria a ser una comèdia fresca d’estiu, no cal dir-ho. Dic això perquè, en sortir de l’estrena, gairebé molestava que encara hi hagués llum i la temperatura fos tan agradable. Una mica de fred, vent i pluja hauria sigut més adient, per allò que acabàvem de veure. El més trist de tot plegat és que, ara mateix, a diversos llocs del món, hi ha moltes dones que es troben exactament en la mateixa situació que Marguerite Duras, l’abril de 1945. No n’aprenem gens.
Oriol Puig Taulé
Comentaris recents