CRÍTICA DE L’OBRA QUE PODREM VEURE DIVENDRES 24, AL TEATRE ZORRILLA.
Oriol Broggi torna a Wajdi Mouawad. Tots ocells és la sisena creació de Broggi sobre les obres d’aquest libanès fill de la inacabable confrontació bèl·lica de l’Orient Mitjà radicat al Canadà durant anys i actualment director del Théâtre de la Colline de París, on el 2017 es va estrenar Tous des oiseaux.
Broggi torna a Mouawad, i Moauwad torna a la tragèdia permanent entre jueus i palestins, ara de tremenda actualitat. , Tots ocells té el flaire i el detonant dramàtic d’aquella demolidora Incendis amb què vam descobrir l’autor i s’aixeca sobre una història d’amor impossible, com la de Romeu i Julieta. L’amor que passa per sobre dels conflictes històrics i el dolor dels que són incapaços de superar el passat. Etian és un jove jueu novaiorquès que estudia el genoma humà; en una biblioteca coneix la Wahida, una noia d’origen àrab de qui s’enamorarà i amb qui emprendrà un viatge a Israel a la recerca de l’autèntica història del seu pare. Tots els elements característics del teatre de Moauwad emergeixen en aquesta funció de tres hores i mitja que passen volant. El viatge iniciàtic, la recerca de la identitat, els orígens, el radicalisme, la confrontació entre ciència i ànima en una història intima que, reflectint posicions individuals, amplifica els conflictes socials i polítics que separen dos pobles tan propers i que ens colpeixen amb l’anònima immensitat de les seves penes.
És una tragèdia contemporània amb un impecable repartiment i una posada en escena que, un cop més, reivindica l’esplèndida austeritat de les pedres centenàries embolcallades amb un magnífic treball d’imatges de vídeo (Francesc Isern) i en streaming i l’expressiva il·luminació de Pep Barcons.
En un repartiment de luxe, Guillem Balart i la sorprenent, magnifica, Miriam Moukhles representen la possibilitat d’un somni de pau; Joan Carreras i Clara Segura són la fúria intolerant dels pares; Xavier Boada, l’humanisme i la solidaritat d’un avi que guarda un gran secret; Marissa Josa, la irreductible àvia víctima de la seva pròpia radicalitat; Marcia Cisteró i Xavier Ruano, els secundaris imprescindibles per definir el context. La direcció d’Oriol Broggi és sòbria, sense renunciar als efectismes sonors, i especialment encertada en la direcció dels actors en les escenes de confrontació..
No es perdin aquest exultant àpat de teatre.
Comentaris recents