Jo també soc discapacitat

‘Mare de sucre’ és un dels muntatges més importants de la temporada..

Quan servidor de vostès era adolescent, feia teatre a la Joventut de la Faràndula de Sabadell. Quan la meva tieta em venia veure –a Els Pastorets, Els tres mosqueters o El senyor de les rialles– s’asseia al passadís lateral, a la fila quatre o cinc. La meva tieta Anna anava en cadira de rodes. Quan les fúries de l’infern passaven corrents pel seu costat per pujar a l’escenari, l’experiència que ella tenia era del tot immersiva. Al cap d’uns anys, a La Faràndula, els seients reservats a les cadires de rodes (i els seus acompanyants) van passar a ocupar un lloc fix a la darrera fila. És a dir, la fila 18. A la majoria de teatres de Catalunya, amb honroses excepcions, els seients reservats per a aquests espectadors són al darrere de tot de la platea. A la Sala Gran del TNC, a la fila 24. Vas en cadira de rodes? Fantàstic, tenim un lloc per a tu! Això sí, et recomanem fervorosament que portis els binocles de casa, com la Julia Roberts a Pretty Woman.

Per sort, com que la Sala Tallers té una grada a la qual s’accedeix des de baix, les cadires de rodes ocupen la primera fila. A tocar de l’escenari, a peu pla, com a la Sala MAC del Mercat de les Flors o a la Sala de baix de la Beckett. La Flyhard o el Maldà, amb un aforament d’uns cinquanta espectadors, també situen els espectadors que duen la cadira posada a primera fila. Al TNC perpetrat per Ricard Bofill, el Marc Buxaderas no pot viure l’experiència de pujar la gran escalinata principal, a no ser que el carreguin sis homes forçuts a les espatlles, com al diví Billy Porter a la Met Gala del 2019. Seguint amb el nostre teatre nacional (que paguem entre tots), en Buxaderas explicava en aquesta entrevista que sent molt orgullós d’haver inaugurat el primer camerino adaptat per a actors en cadira de rodes. Som al 2021, i el TNC es va inaugurar el 1996. Tenim pressa.

A casa nostra anem vint anys tard en tot. En la lluita feminista, en la mobilitat sostenible i en la diversitat als nostres teatres. Cada passa, cada canvi, cada millora suposa una victòria. Ja no hi ha marxa enrere. Fa uns anyets que els nostres teatres han descobert que existeixen els migrants, els refugiats o, una altra minoria, les dones creadores. Els grans directors europeus munten espectacles amb persones “reals”: gent de la tercera edat, criatures, camioners, dones de fer feina. Hi ha qui inclou la diversitat als seus muntatges perquè és moda, perquè ara és cool o, simplement, perquè “toca”. I després hi ha la Clàudia Cedó.

La banyolina és dramaturga, directora i psicòloga, i fa quinze anys que coordina Escenaris Especials, on fan teatre amb persones amb risc d’exclusió social. Fan TEATRE, no beneficència. Qui hagi vist algun muntatge de la companyia (Cinema es va poder veure, fa tres anys, a l’Espai Lliure) sabrà de què estic parlant. La Cedó escriu i dirigeix amb gràcia, honestedat i respecte. Mare de sucre és un dels muntatges més importants de la temporada. El fet que tingui totes les entrades exhaurides i que no el puguin veure el màxim nombre possible d’espectadors, és tot un altre tema. Estem fent teatre pel sector, pels abonats i pels espectadors professionals. Sort que d’aquí a quatre dies passarem del 50% al 70% d’aforament, i a partir de la temporada vinent recuperarem, si tot va bé, l’anhelat 100%. Dels períodes d’exhibició i explotació dels nostres espectacles ja en parlarem un altre dia. TDC. Teatre Discapacitat de Catalunya.

Si afirmo que jo també soc discapacitat és perquè tinc, com tothom, habilitats i competències que domino més que altres. Escriure no em costa i ho faig amb facilitat, en canvi soc fatal amb els mapes. Els meus amics elogien els meus tres plats estrella (truita de patates, guacamole i pasta al pesto), però no em feu canviar una roda del cotxe. Ni aparcar, evidentment. Hi ha actors professionals que ploren molt bé, d’altres amb una dicció dubtosa, i d’altres que obsequien els espectadors de la primera fila amb una pluja de capellans. Si des de fa uns pocs anys estem veient, per fi, més diversitat als nostres escenaris, necessitem també més diversitat a les nostres platees. [Ja us ho he dit altres cops: tinc la sensació que fa anys que escric el mateix article]. La diversitat funcional ens envolta, perquè tots som diversos i diferents. Hi ha gent amb discapacitat social. Hi ha gent que defensa La oreja de Van Gogh de forma no irònica. Qui no té un all, té una ceba.

Per tant i per anar acabant, abans que el Milo Rau de torn ens vingui amb el seu espectacle amb actors amb discapacitat –vist i oblidat–, mirem què fan les nostres creadores. Clàudia Cedó, la banyolina més il·lustre amb permís d’Albert Serra, ens ha fet descobrir actrius descomunals com l’Andrea Álvarez o la Judit Pardàs. El que fan aquestes dues en escena no té nom. Mare de sucre és un espectacle que funciona, fa riure i emociona perquè no enganya, no ven fum i està fet amb el cor. L’educadora social descabellada de la Maria Rodríguez és totes les educadores socials. Nosaltres, soferts espectadors, discapacitats tots, ens sorprenem, de sobte, perquè ens adonem que la gent amb diversitat funcional també té desig, també folla i també vol ser mare. Celebrem-ho. I si aquest espectacle no té més vida, més enllà d’aquestes tres setmanes amb les entrades exhaurides, alguna cosa haurem de fer. Si cal posar una bomba, només diré que servidor de vostès és sabadellenc. Com l’il·lustre anarquista Mateu Morral.          .   Oriol Puig Taulé