Aquest setembre s’ha presentat el nou Pla de Museus de la Generalitat de Catalunya, que substitueix el que estava en vigor des de l’any 2007. En paraules dels seus promotors, ha de ser el pla que vertebri la política museística de país com a mínim fins l’any 2030. Però una cosa són les paraules i una altra els fets. El cert és que el pla ha estat força ben rebut pel sector, que duia temps reclamant-lo, però ja veurem si les seves aspiracions podran materialitzar-se o si aquest pla, com molts d’altres en l’àmbit cultural, no queda rebaixat o, en el pitjor dels casos, en paper mullat.
Margarida Xirgu | © Fons MAE
De tota manera, el pla sí que certifica un parell de fets i aquests són que, un cop més, el Museu d’Arts Escèniques (MAE) es queda sense seu, i que el Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) queda ajornat sine die, com ja s’intuïa d’uns anys ençà.
Aquests equipaments són ignorats, un cop més, per les administracions de govern. Per això proposo que aquells que han sigut ignorats ajuntin forces per fer-se realitat. El MUCI disposa d’un espai sense contingut, i el MAE disposa d’un extens contingut, però sense espai on exposar-se. La conclusió sembla òbvia: per què no ajuntem l’espai d’un amb el contingut de l’altre? Fem memòria.
El MUCI, un continent sense contingut
La idea del Museu del Còmic i la Il·lustració neix el 2009 de la mà del conseller Tresserras. Es busquen diversos emplaçaments i, al final, Badalona és la ciutat escollida per acollir-lo malgrat que el lligam d’aquesta ciutat amb el sector del còmic i la il·lustració és pràcticament inexistent.
L’Ajuntament de la ciutat, excitat sobre manera per l’elecció, cedeix per aquest nou equipament l’edifici de la CACI (Compañía Auxiliar del Comercio y de la Indústria), una vella fàbrica tancada durant dècades i per la qual el consistori badaloní feia temps que buscava un nou ús. Es firmen convenis i l’Ajuntament de Badalona es compromet a rehabilitar l’edifici que es trobava, llavors, en un estat quasi ruïnós. La idea és inaugurar el MUCI l’any 2012.
Es destinen més de 3 milions d’euros, extrets del famós PlanE, a la rehabilitació, i l’edifici està llest per acollir el museu el 2011. Llavors, l’agreujament de la crisi econòmica paralitza molts projectes i el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, guarda en un calaix el MUCI a l’espera d’estudiar-ne la viabilitat econòmica.
El projecte es modifica i rebaixa diverses vegades; la data d’inauguració s’ajorna repetidament (2014, 2015, 2017); els ciutadans i representants municipals de Badalona s’impacienten ja que veuen que el projecte no avança; es fan declaracions contradictòries entre diverses administracions i representants del sector i, finalment, amb el nou Pla de Museus, es descarta gairebé per complet la idea del MUCI. Per tant, tenim un continent sense contingut.
L’edifici de la CACI, construït el 1899 per Jaume Botey i Garriga, amb uns 5400m2 repartits entre les 6 plantes del cos central i les 4 plantes dels cossos laterals, resta completament reformat i buit a l’espera d’un museu que no arriba mai.
El MAE, un contingut sense continent
Per la seva banda, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, vinculat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, és un equipament amb un extens i valuós contingut, però sense cap continent on exhibir-se. Fa anys que el MAE cerca un emplaçament on poder instal·lar el seu fons, un dels més grans d’Europa en l’àmbit de les arts escèniques que inclou teatre, dansa, òpera, circ, sarsuela, màgia i altres manifestacions parateatrals.
Ja l’any 1912, un any abans de la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (predecessora de l’actual Institut del Teatre), es va presentar una proposta de Museu del Teatre a l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Deu anys després, aquesta idea es feia realitat en un petit espai del Palau de Belles Arts de Barcelona. Després de diversos estires i arronsa, el 1934, el Museu del Teatre s’integrava de forma definitiva a l’Institut del Teatre. Des de llavors, al museu li manca una seu fixa on poder instal·lar el seu fons permanentment.
La manca de seu ha fet que el MAE sigui un dels pioners a Catalunya en la digitalització dels seus fons. Si no tens seu física, millor crear una seu digital on poder exhibir àmpliament el teu fons. Això ha ajudat a difondre una mica el seu patrimoni entre la població, juntament amb les activitats programades a la Nit dels Museus, les petites exhibicions temporals celebrades en espais del propi Institut i d’arreu del territori, o les extenses col·laboracions amb d’altres espais expositius de la ciutat. Sense anar gaire lluny, gran part dels elements que conformaven les elogiades exposicions d’El Paral·lel, 1894 – 1939 (CCCB, 2012 -2013) o la d’Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909 – 1929, (CaixaForum Barcelona, 2011 – 2012) provenien dels fons del MAE.
De tota manera, els darrers anys s’ha especulat molt amb una possible nova ubicació del museu, fet que ajudaria a descongestionar les aules i els espais de l’Institut del Teatre ja que, actualment, el MAE ocupa part de la 3a planta de l’edifici i un ampli magatzem situat sota el seu atri. L’any 2011, el consistori barceloní cedia l’antic edifici de la Casa de la Premsa de l’Exposició Internacional de 1929 per instal·lar-hi el museu.
De nou, però, com en el cas del MUCI, l’agreujament de la crisi econòmica paralitzà el projecte i ja no se’n va saber ni ase ni bèstia. Des de llavors, molts espais han sigut cridats a acollir el museu. Hi ha hagut propostes per a tots els gustos: des de l’antic Teatre Arnau del Paral·lel a l’edifici que havia acollit l’IMAX Port Vell i que va tancar portes el 2014. Sigui com sigui, el cert és que no ens podem permetre tenir tancat en un soterrani un tresor cultural tan gran com el que custodia el fons del MAE.
Els seus fons són inabastables: el fons documental i bibliogràfic conté més de 125.000 volums i 5.000 manuscrits; el fons de cartellisme recull més de 5.000 cartells des del segle XIX fins a l’actualitat; el fons de figurinisme el componen més de 7.500 dissenys, entre els quals destaquen els de Fabià Puigserver; el fons escenogràfic recull més de 8.000 documents; el fons de titelles i marionetes té una de les col·leccions de titelles de fil més impressionants d’Europa; el fons d’indumentària conserva més de 850 vestits d’intèrprets com Enric Borràs, Margarida Xirgu, Carmen Amaya o Victòria dels Àngels. El MAE també té un arxiu fotogràfic amb més de 300.000 imatges des de finals del segle XIX a l’actualitat i un fons de més de 160.000 programes de mà des de 1860 a l’actualitat. Gestiona els fons documentals i arxius de diverses institucions i personalitats com els del Teatre Romea, les companyies teatrals Vol-Ras i Els Joglars o el de l’actriu Rosa Novell entre d’altres. I guarda diverses peces artístiques i històriques que inclouen pintures de Ramon Casasi Santiago Rusiñol o el bust d’Isabel II que es va arrancar del Liceu i llançar al port de Barcelona el 1868, durant la revolució de La Gloriosa, i que actualment es pot veure a l’exposició de Museu Nacional, La capsa entròpica: el museu d’objectes perdutsLa CACI, unir forces per un objectiu comú
A la vista de tot això, vull fer una crida des d’aquí a la col·laboració entre les autoritats de l’Ajuntament de Badalona, el seus grups municipals i la ciutadania badalonina per una banda, i els representants de l’Institut del Teatre, la Diputació de Barcelona i el MAE per l’altra; col·laboració extensible, per què no, a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
És cert que ara el nou consistori badaloní planteja obrir a la CACI un centre d’arts, si bé el pla encara no s’ha concretat gaire. Des del 2006 fins a l’actualitat, la CACI ha passat de ser facultat o residència d’estudiants vinculada a la UB, a seu del MUCI, futur hotel-balneari o seu d’una escola municipal.
Imatge d’arxiu de la CACI
L’edifici està situat en un barri cridat a ser una nova centralitat de la ciutat en un futur no gaire llunyà. Un barri en plena transformació i creixement, un creixement que ja s’apuntava cap el 2012, però que la crisis econòmica va frenar, per bé que ara sembla rellençar-se. La culminació del projecte del port de Badalona, la construcció dels nous pisos i equipaments al barri del Gorg, les prolongacions ja planejades del tramvia de Sant Adrià i de la L1 del metro juntament amb les connexions ja existents del tren, el tramvia del Gorg, la L2 del metro i les línies d’autobús, fan d’aquesta, una zona ideal de la ciutat per ubicar-hi un equipament tan singular com el MAE.
Badalona, amb una població de més de 210.000 habitants i una gran vinculació històrica amb el teatre, es mereix ser seu d’un equipament d’aquestes característiques, centre de referència d’investigadors, especialistes i professionals de tot el món. La CACI, de 5.400m2 i totalment rehabilitada per acollir un museu, segurament satisfaria les necessitats d’espai del MAE.
De fet, no és descartable en absolut la idea de l’actual consistori badaloní de fer-hi un centre d’arts; el MAE podria ocupar part de l’edifici i el centre d’arts la resta. Recordem que la CACI la conformen tres cossos de 4 i 6 plantes respectivament, segur que hi hauria cabuda per a tots; fet i fet, el projecte de la Casa de la Premsa oferia al MAE 2.000m2 i el Teatre Arnau era més petit encara.
El fet que la CACI ja estigui rehabilitada redueix, i molt, la inversió inicial per posar en marxa l’equipament. Avantatge que els projectes fallits de la Casa de la Premsa, el Teatre Arnau o l’IMAX Port Vell no tenien. A més a més, no seria la primera fàbrica del món amb un cert valor arquitectònic, la CACI va ser el primer edifici d’Europa en ser construït segons el sistema “Hennebique” que combina estructures de formigó armat i lloses forjades, que es transforma en un equipament museístic. Pensem en la Tate Modern de Londres o el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa?
La tradició teatral de Badalona ha donat a llum molts grans intèrprets de l’escena catalana: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Lluís Marco, Marta Marco, Carles Sans (del Tricicle), Andreu Solsona (membre original de Els Joglars), Oriol Genís, Jordi Díaz, Rosa Gàmiz, Jordi Dauder, Anna Azcona, Gemma Brió, Anna Moliner, Elena Tarrats, i un llarg etcètera que es podria ampliar amb cantants, ballarins, mags i presentadors natius de la ciutat.
Aquesta vinculació del teatre amb la ciutat augura una recepció del MAE més entusiasta per part de la població que la que va despertar el difunt MUCI, provinent d’un sector poc vinculat a la ciutat. A més a més, com hem vist, el MAE es dipositari dels fons personals d’Enric Borràs i Margarida Xirgu, dos dels intèrprets més emblemàtics de Badalona. Quina millor aposta cultural per a la ciutat que fer tornar a casa les col·leccions d’aquestes dues personalitats teatrals badalonines?
Comentaris recents