Article publicat a Núvol  (19-9-2019)

La Sala Beckett ha presentat la temporada 2019-2020, tota ella una gran efemèride. Ara fa trenta anys, el 1989, va morir el dramaturg irlandès que dona nom a la sala, Samuel Beckett, i fa trenta anys s’obria al públic un teatret al barri de Gràcia. Sota el lema Memento mori. Recordem-nos de morir, la Beckett presenta una temporada dedicada a la mort. El llatinòrum prové de l’antiga Roma, i eren les paraules que un esclau anava xiuxiuejant al general victoriós mentre desfilava davant de la plebs: “Recorda que has de morir”. Des de la pintura amb calaveres fins a l’arquitectura funerària, passant per les fotografies fetes als difunts fa cent anys i les samarretes del heavy metal, el Memento mori ha servit per recordar-nos, a tots plegats, que això de la vida són quatre dies. O sigui que anem per feina.

El bar del teatre estava ple de gom a gom. En una petita tarima, Toni CasaresAina Tur i Víctor Muñoz Calafell van presentar la temporada sencera (gràcies al bon so del Flaco), davant d’un públic força excitat, format majoritàriament per professionals del sector que es retrobaven després de les vacances (“Com ha anat l’estiu?”, “Com sempre, uns dies a Menorca per desconnectar”). Tots els titulars sobre la temporada que presentat el teatre contenen les paraules “Beckett” i “mort”, i és que l’aposta ha sigut clara. Al programa de mà, tots els espectacles porten un epígraf relacionat amb la mort: la reposició d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (“Naixement de la mort”), Memento mori o la celebració de la muerte de Sergio Blanco (“Habitar la mort”), No m’oblideu mai de Llàtzer Garcia (“La mort silenciada”) o 360 grams d’Ada Vilaró (“Travessar la mort”). El text de Lara Díez Herència abandonada (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 2019) porta l’epígraf “La mort catàrtica”, o el primer text de l’actor i dramaturg Oriol Puig (no és servidor de vostès) Karaoke Elusia parla sobre “Morir jove”. L’aposta mortuòria de la Beckett va fins al final, i celebrem la unió de la companyia familiar Les Bianchis amb la dramaturga Clàudia Cedó i el director Israel Solà amb l’espectacle I aleshores… què?, una proposta per explicar les morts de tota mena als més petits.

Dèiem que les paraules claus de la temporada són mort i Beckett, o sigui que passem al Samuel. La Beckett no havia representat mai (en una producció pròpia) el text més paradigmàtic de l’irlandès que escrivia en francès, i enguany això se solucionarà amb tots els honors. Ferran Utzet dirigirà Esperant Godot, que en la nova traducció de Josep Pedrals ha perdut el “Tot” que li va enjoncar en Joan Oliver. Vladimir i Estragó porten esperant-lo des de 1952, i no sembla que la cosa canviï. En aquesta producció tindran les cares i els cossos de Nao Albet i Pol López, mentre Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet es posaran a la pell de Pozzo i Lucky. Durant les mateixes dates, entre desembre i gener, Sergi Belbel dirigirà Beckett’s ladies, o la posada en escena de quatre monòlegs breus de l’autor (PassosBressolNo jo i Anar i tornar), encarnats per les actrius Sílvia BelMíriam Iscla i Rosa Renom. L’Iscla posarà boca, llavis i dents al frenètic monòleg No jo, i per acabar de reblar el clau el muntatge tindrà lloc a diferents espais del teatre. També podrem veure Words and music, un espectacle de la família Albet (en David a la direcció musical i el Nao a l’escènica), que es va poder veure a L’Auditori el 2017 i que és la versió teatral de la peça radiofònica escrita per Beckett i musicada per Morton Feldman. La ballarina Anna Hierro i l’actor Jordi Figueras acompanyaran a Albet en escena, juntament amb el grup de cambra de l’ESMUC. Finalment, el cicle dedicat a Beckett acabarà amb el laboratori Catàstrofes, dirigit per Llàtzer Garcia.

Tal com ja s’havia anunciat, l’autora resident d’aquesta temporada a la Beckett serà Denise Duncan, que presentarà un text nou durant el Grec 2020 o bé l’inici de la temporada vinent, i de qui Casares destaca que no és gratuït que sigui llicenciada en Periodisme. Estudiants de periodisme, no desespereu: sempre teniu futur en el món del teatre. Pel que fa a les companyies, les residents d’enguany seran tres: La Virgueria, que presentarà el text Demà, de la figuerenca Helena TorneroThe Mamzelles, que estrenarà l’espectacle Todas las flores (protagonitzat per vuit actrius); i Les Bianchis, amb el ja esmentat I aleshores… què?. A la Sala Beckett també podrem veure els nous espectacles d’Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers), Marc Crehuet amb ‘La morta’ de Pompeu Crehuet, una fantasia autoficcional amb l’aparició del seu besavi dramaturg, o Marta Buchaca, que presenta Rita, una comèdia sobre l’eutanàsia protagonitzada per David Bagés i Anna Moliner.

Pel que fa als tallers, seminaris i xerrades, la Beckett bullirà d’oferta. Tindran lloc un total de 10 laboratoris, dedicat a la filosofia, la identitat trans o el punk. Tampoc podem oblidar els ja tradicionals cursos de dramatúrgia amb professors com Sergio BlancoMònica BofillJavier Daulte Anna M. Ricart. La Beckett continuarà amb els seus projectes pedagògics a tres instituts i seguirà oferint cursos de teatre per a nens i adolescents. I, finalment,  segueixen en ple funcionament serveis a l’autoria contemporània com Fabulamundi. Playwritting Europe (una mena d’Erasmus per a dramaturgs europeus), Extended Universe (un projecte sobre la creació de públic jove i noves tecnologies), Eurodram (xarxa europea per a la promoció de textos teatrals) o la base de dades amb traduccions de teatre contemporani Catalandrama. Un bon Eurodram és el que tenen muntat ara mateix al Regne Unit, i un bon Catalandrama el que tenim a casa nostra. És curiós que cap dramaturg hagi fet servir encara aquests títols (i això m’ha fet pensar en el disc de Biznaga “Centro Dramático Nacional” o en la formació musical efímera Convergència i Unió).

Però no ens desviem del tema. La mort i Samuel Beckett, Samuel Beckett i la mort seran els protagonistes d’una temporada farcida d’activitats. Impossible enumerar-les totes.

Oriol Puig Taulé