Les nits d’estrena a la Sala Gran del TNC tenen una atmosfera especial. Un còctel amb dosis iguals d’expectació i ganes de patacada. Una part de la societat catalana es reuneix, com en un circ romà, per dictaminar –polze amunt o polze avall– el destí del condemnat. En aquest cas, del dramaturg de torn. Diem dramaturg, i no dramaturga, perquè encara cap autora catalana viva ha estrenat mai a la Sala Gran. Ni viva ni morta, ara que hi penso.
Més enllà de l’estrena del text de Guillem Clua Justícia (després hi anirem), m’agradaria desenvolupar una mica més aquesta reflexió. Per què cap autora catalana viva ha estrenat un text a la Sala Gran del TNC, en els seus vint-i-quatre anys d’història? Sent com és Xavier Albertí amic i còmplice de Lluïsa Cunillé (junts van compartir l’aventura de La reina de la nit, efímera companyia resident a la desapareguda Sala Muntaner) i havent-li dedicat fins i tot un epicentre en la temporada 2017-2018, les obres que hem pogut veure de l’autora s’han representat sempre a la Sala Petita: Geografia (dins de l’espectacle Fronteres), El carrer Franklin i Islàndia. La versió operística d’Après moi, le déluge es va poder veure durant quatre dies a la Sala Tallers. Justament aquests dies, la Comédie-Française té en cartell el text de Cunillé Occisió (traduït al francès per Laurent Gallardo). D’acord, a la sala Studio, que és la més petita de les tres. Però a la Comédie-Française. Segurament Albertí opina que Lluïsa Cunillé no és una autora per a la Sala Gran del TNC, però llavors… qui ho és?
Si mirem quins autors catalans vius han estrenat a la Sala Gran, trobem els noms de Josep Maria Benet i Jornet (Olors), Albert Espinosa (Els nostres tigres beuen llet), Pere Riera (Barcelona), Jordi Casanovas (Una història catalana), Pau Miró (Victòria) i Josep Maria Miró (Temps salvatge). On són les dones? El desaparegut T6 va ser, des dels seus inicis, un projecte absolutament paritari, i després d’estrenar els seus textos a la Sala Tallers, només alguns dramaturgs (homes, blancs i cis, per descomptat) han pogut fer el salt a la Sala Gran. Per què ha passat, això? Victòria, Temps salvatge o Justícia han sigut encàrrecs que Xavier Albertí va fer directament als seus autors. Per què no s’han fet encàrrecs a dramaturgues? Ja sé què em diran: Lluïsa Cunillé no és prou popular per omplir una Sala Gran. Però qui ho és? Si no es fan encàrrecs a autores (no dic noms: només cal mirar les que van participar al T6 o les que han estat programades al TNC alguna vegada), sembla que, ara per ara, encara estaran castigades a ocupar la Sala Petita i la Sala Tallers. Pel que fa a les adaptacions o dramatúrgies, aquí sí que la Sala Gran ha acollit algunes dones: Victoria Szpunberg, amb Balena blava (en programa doble amb La consagració de la primavera), o Anna Maria Ricart, amb Mrs. Dalloway.
Totes aquestes reflexions em venen al cap després de veure Justícia, el muntatge que Josep Maria Mestres ha fet del text escrit per Guillem Clua. Com molt bé va afirmar l’actor Roger Coma en una entrevista a El món a Rac1, “la Sala Gran és un gènere en si mateixa”. Sembla que la sala obligui a fer-ho tot desproporcionat. O com diria un barceloní cursi, bigger than life. Clua ha volgut fer el seu Agost (de Tracy Letts), salpebrat amb tocs d’Àngels a Amèrica i un aire de (Jordi) Casanovas. Tot i el resolutiu muntatge de Mestres, l’espectacular (i força innecessària) escenografia de Paco Azoríni el bon nivell de tot el repartiment, vaig sortir del TNC amb una sensació molt concreta. Sembla que Clua hagi escrit Justícia pensant en les futures posades en escena que se’n faran pel món (si Tony Kushner vol), perquè és un text que explica coses que aquí coneixem de sobres.
Que al final de la Guerra Civil molts catalans es van canviar de bàndol, que el Front d’Alliberament Gai va ser pioner en tot l’Estat en les reivindicacions LGBTI o que Convergència i Unió és un partit corrupte, ja ho sabem totes. O ho hauríem de saber, a hores d’ara. Més enllà de l’atreviment d’esmentar el cas Banca Catalana, el text de Clua vol tocar tantes tecles que només les frega amb el tou dels dits. És allò de la “síndrome de la Viquipèdia” (que no de la Vicky Peña, que està estupenda). El moviment queer (“els maricons de tota la vida”) o la identitat sexual dels personatges acaben sent una excusa més en un discurs políticament molt correcte, ideal per a complaure tots els públics. Ho sé, ho sé, Sala Gran i bla bla bla…
El fet que a Justícia aparegui una parella de lesbianes (com succeïa a Temps salvatge, de Josep Maria Miró), em va fer pensar en el que he escrit al principi d’aquest article: quan deixarem que siguin elles, les autores, les que ens parlin en primera persona? Què ha de passar perquè una dramaturga estreni a la Sala Gran? Em sembla que és innecessari que jo ho digui, però si la futura directora artística del TNC és una dona, això serà un fet. Només hauran passat vint-i-cinc anys des de la seva inauguració. Visca Catalunya. Oriol Puig Taulé
Comentaris recents