Amor mundi. L’aventura d’educar
Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres; suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.
L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.
Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.
Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.
Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.
Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador,fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.
Anuncis
Comentaris recents