La teràpia quàntica del doctor Görtler

Nit d’estrena a la Biblioteca de Catalunya. El còctel La Perla 29 & Sergi Belbel prometia i han cobert les expectatives amb escreix. Belbel sempre ha estat obsessionat per la dimensió temporal en la ficció, com ja va demostrar amb ForastersEl temps de Planck o amb la sèrie Si no t’hagués conegut, emesa la tardor passada per TV3.

Ara Belbel reprèn aquesta dèria dirigint Això ja ho he viscut de J.B. Priestley, autor del clàssic El temps i els Conway. Els que ja tenim una edat encara tenim al cap la lluminosa producció que Mario Gas va fer dels Conway al teatre Condal a principis dels noranta. Recordo que aleshores va ser el mateix Belbel qui em va recomanar d’anar-hi. Si en aquella peça Priestley sotmetia una família a un experiment dramatúrgic d’una gran eficàcia, a Això ja ho he viscutens trobem amb una colla de personatges en l’Anglaterra d’entreguerres que sense tenir necessàriament lligams de sang estan connectats per vincles que els fan interdependents. N’hi ha prou que un d’ells cometi un error fatal per arrossegar tots els altres al desastre.

Aquesta és l’amenaça ominosa que plana damunt d’un petit hostal de North York, regentat per un pare i una filla (Jordi Banacolocha i Míriam Alamany), on s’han reunit el matrimoni Ormund, format per un vell Lluís Soler i una jove Sílvia Bel, i el jove professor Farrant (Roc Esquius). L’arribada a l’hostal de l’inquietant doctor Görtler (un Carles Martínezsensacional) farà aflorar en tots ells la consciència que allò que senten, imaginen o volen pot tenir un efecte benefactor o catastròfic sobre les seves vides. La missió de Görtler serà alertar els altres estadants de la casa que són a punt de precipitar uns esdeveniments que els podrien portar a la ruïna. La intervenció terapèutica de Görter recorda vagament les constel·lacions familars de Bert Hellinger. Les seves insinuacions no són ben rebudes al principi, fins al punt que és expulsat per l’hostalera, però a mesura que avancem cap al desenllaç els seus ‘protegits’ acaben atorgant-li un poder taumatúrgic.

L’exorcisme del doctor Görter consisteix a conduir els altres estadants a un estadi de consciència que els sostregui del malefici de repetir una i altra vegada els mateixos actes. Els personatges de Priestley es debaten aquí entre la fatalitat i la llibertat. El dramaturg es resisteix a complir amb aquell vell dictum atribuït a Txékhov que diu que si en una escena apareix una pistola, tard o d’hora algú l’haurà de disparar abans que caigui el teló. Per no deixar-se arrossegar per la inevitabilitat, Priestley ha de resistir la temptació de convertir els seus personatges en titelles. La gran virtut de l’obra va per aquí.

La teràpia del doctor Görter és quàntica, perquè la seva sola presència altera allò que observa. L’obra de Priestley arriba al Raval coincidint amb l’exposició Quàntica al CCCB. Potser no és una casualitat. Això ja ho he viscut combina magistralment la intriga del thriller amb una atmosfera claustrofòbica que es va carregant de densitat filosòfica. El vestuari de Nina Pawlowsky i l’escenografia de Max Glaenzel tenen aquell punt vintage que ens remet a les novel·les d’Agatha Christie o a una partida de Cluedo. Last but not least, els actors, esplèndids, semblen acoblats pel mateix magnetisme que manta els seus personatges i les quasi quatre hores de funció passen volant.