Crítica de DESIG TOTA ELS OMS

 DESIG SOTA ELS OMS

per Andreu Sotorra

El lingüísta Pere Navarro introdueix expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal

Basant-se en el mite d’Eurípides —a casa dels déus no els busquis més realisme que el de la vida tal com raja— el dramaturg Eugene O’Neill (Nova York, 1888 – Boston, 1953), Premi Nobel de Literatura i repetidor de diversos premis Pulitzer, va estrenar el 1924 l’obra Desig sota els oms dins la línia que li va atorgar la consideració de ser un dels fundadors del teatre nord-americà modern i l’introductor als EUA del realisme dramàtic, que ja feia temps que corria per Europa. També es va distingir per incloure en els diàlegs dels seus personatges les variants dialectals segons els seus orígens, en aquest cas, una mena d’angloirlandès.

Tot això, en part, és el que ha volgut recollir la versió que Iban Beltran i Joan Ollé presenten al Teatre Nacional de Catalunya que, per adaptar-se encara més a les intencions originals de l’autor, ha comptat amb l’assessorament del lingüísta Pere Navarro amb la introducció d’expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal que és un risc afegit de la representació per a oïdes «sensibles» i «intoxicades» pel «catanyol» d’avui en dia.

Gairebé cent anys després, doncs, l’obra es ressent de la seva estructura i llargada (2h15 amb entreacte), sobretot pel que fa a la primera part que, en un registre contemporani, es podria reduir amb una escena breu: «Tres germanastres es disputen la granja a l’espera que arribi el pare vidu casat amb una noia jove carregada d’ambició. Punt.» No és fins a la segona part, que l’obra entra en la trama dramàtica perfilada per Eugene O’Neill, quan arriba la criatura del nou matrimoni i creix la tensió entre el vell pare i el fill hereu de la segona mare i la competència per l’amor de la bella jove nouvinguda a la granja amb final tràgic, que deixo com a sorpresa per als espectadors. Tot en un marc geogràfic de ruralia empobrida de la segona meitat del segle XIX i sota el miratge de la febre de l’or de Califòrnia, on fugen els dos primers germans de la nissaga, comprats i pagats pel dot de la mare morta que el fill protagonista guarda enterrat en un racó de l’era sota terra.

¿I com es resol una obra que patina lleugerament pel seu argument cent anys després? Doncs sembla que presentant-la amb una gran escenografia —la Sala Gran del TNC ho exigeix, esclar— emmarcada per la casa de fusta de la granja, sota una enorme escala i un pont que travessa la planúria davant d’una gegantina projecció paisatgística —segurament que volent representar els oms del títol— i utilitzant la plataforma mòbil tipus cavallets per anar passant de l’exterior de la casa a la cuina i de la cuina a les cambres, en un joc de diorama de grans dimensions.

I enmig d’aquesta gran escenografia, els intèrprets van donant corda a cadascun dels seus personatges. I aquí hi ha la millor part del muntatge. La rudesa i salvatgia de Pep Cruz en el paper del vell Cabot; la força ambiciosa i seductora de Laura Conejero en el paper de la jove Abbie; el caràcter dòcil, bon jan i murri a la vegada d’Ivan Benet en el paper del fillastre Eben; i combinant papers més secundaris, Santi Ricart i Pepo Blasco, els germanastres de la primera part; i la resta de la troupe fins a marcar-se un ball cèltic a l’hora de la festa del bateig de la criatura. Moment de relax coreogràfic dins de la trama.

El que no és tan clar és que el drama de fons d’Eugene O’Neill quedi prou ben dibuixat. Com si els personatges estiguessin condicionats per la macroescenografia i s’hi pasegessin en cadascun dels quadres previstos. Hi ha algunes baralles entre germans que no tenen prou força perquè aparentin credibilitat. I algunes escenes més intimistes entre la jove Abbie i el fill Eben, posades en una cambra simbòlicament de velatori, treuen força sentimental dels dos personatges. Tot i així, els espectadors es distrauran amb la sínia de l’escenografia, la bona feina interpretativa, la proposta lingüístico-dialectològica si paren orella i la tragèdia clàssica de la qual ja no se’n lliuraven, abans d’Eugene O’Neill, ni els déus d’Eurípides.