Evitant comparacions inevitables

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munts’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien.

Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama costumista situat en un poble de Catalunya, amb el seu centre cívic o ateneu popular, amb els seus horts, el seus pagès i alguns elements més que intenten posar detalls realistes a la trama, tot i que el tema de l’obra és molt menys concret. L’escenografia ajuda a estones, però tampoc sé si era la més encertada per a una peça com aquesta… No es pot negar, però, que Sílvia Munt acumula ja una llarga i fructífera experiència com a directora i que hi ha encerts de direcció, així com moments puntuals molt encertats. Les interpretacions, en general, funcionen… tot i que alguns moments d’excessiva crispació acaben per restar subtilitat a aquest drama tèrbol, filosòfic i formalment agosarat.