Només entrar al vestíbul del teatre del Poblenou, veus un parell de cartells que diferencien “Los guapos” de “La cuina”, ja hi tornem a ser, torna la síndrome d’Arriba y abajo – aquest cop la cuina és a dalt – o Downton Abbey, i la separació entre classes socials torna a aparèixer, i a més a més cal dir que els de la sala de baix son els que parlen castellà i els de dalt català, com si fóssim a la postguerra.
Nosaltres, tot i que som guapos, vam anar a dalt, a veure la nova proposta dels Pirates – els que no inflen les veles, que ja els vam veure fa molts anys – un text escrit per Laura Aubert, basat en un clàssic d’Arnold Wesker, que tots els grups de teatre s’han plantejat aixecar en un moment o altre de la seva història.
Laura Aubert, situa la seva cuina al carrer del Carme, al centre d’una Barcelona que sembla ser la ciutat de les oportunitats, tot i que no es concreta quines oportunitats i qui en seran els beneficiaris.
Especulació, males condicions de treball, histèria – heu vist la sèrie The Bear?, doncs ja us podeu imaginar – el rentaplats que és el més simpàtic – Ricard Farré – el grec, que entra a treballar aviat per poder dinar “de gorra” o la cuinera amargada – Laura Aubert – que tot i que ja estaria “institucionalitzada” en aquell lloc de treball, sembla que només veu la part del got mig buit. Els Pirates tiren de les seves característiques habituals, un fregolisme portat a l’extrem i cançons i coreografies brillants en la seva simplicitat, sota la batuta de l’Adrià Aubert.
Al text hi surten molts dels “problemes de la gent”, el que els polítics diuen que son el més important, i situacions d’aquelles que avui en dia “han de sortir” a tots els espectacles. L’escenari central resulta molt adient tot i que et perds determinades rèpliques que et queden a l’altra banda de la cuina. No tots tenim la sort d’en Bernat Cot, cuiner d’acadèmia, que sempre “sent converses”.
Tres actrius – Núria Cuyàs, Laura Pau i Laura Aubert – i dos actors – Bernat Cot i Ricard Farré – que donen vida a tots els personatges que van apareixent, amb canvis importants de tarannà i lògicament de vestuari, uns més divertits i d’altres més amargats, tal com passa a la vida real. La cuina és el mirall de la societat.
Cada cop, en el teatre i a la vida en general, cal estar al corrent de tot, si no, se t’escapen moltes coses. Sortosament fa uns dies veig llegir alguna cosa sobre influencers que van als restaurants.
I com deia aquell, “que tinguin una bona cuina”.
Comentaris recents