Crítica de LA NETA DEL SENYOR LIHN.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fa ja uns quants anys que vaig llegar la novel·la de l’escriptor francès Philippe Claudel La néta del senyor Lihn. Recordo que llavors em va impressionar força, era un relat senzill, però molt intimista, amb un cop d’efecte final que segur no tothom s’espera. Quan vaig saber que al Festival Temporada Alta de Girona s’estrenava una versió teatral d’aquesta obra i que passaria pel Teatre Lliure, vaig tenir clar que aniria a veure-la, especialment perquè se’m feia difícil concebre aquesta novel·la a sobre d’un escenari. Pensar en la dramatúrgia, decidir com es traduirien determinats elements narratius al llenguatge teatral no ha hagut de ser gens fàcil. El que ens proposa el director Guy Cassiers és un monòleg interpretat per Lluís Homar, actor de sobrada solvència, cosa que ens remet, quasi inevitablement, al monòleg que l’intèrpret va fer a Terra baixa d’Àngel Guimerà, amb molt èxit de crítica i públic. Una obra, aquella, magnífica, per cert.

En aquest cas, Homar també es posa en la pell d’un parell de personatges, el senyor Lihn, un refugiat d’Àsia que ha arribat a un altre país amb la seva néta als braços i una maleta petita amb un grapat de terra, i el senyor Bark, un amic que ha conegut en la seva nova destinació. Ara bé, Homar és, sobretot, el narrador d’aquesta història. Dic això perquè el públic no ha d’esperar el mateix que a Terra baixa, perquè aquí, a La néta del senyor Lihn, podríem dir que Lluís Homar fa de Lluís Homar, explicant-nos un relat. Sobre l’escenari, tot és bastant minimalista, unes quantes càmeres les projeccions de les quals es passen en una pantalla, alguns instruments musicals i cadires. Tot plegat atorga un aire de modernitat, de muntatge contemporani, a una història que, en realitat, té un aire clàssic, com de vella llegenda. Els instruments musicals ajuden a donar aquest aire exòtic, llunyà, inquietant al relat, però les càmeres i la projecció (amb unes paraules que van apareixent) fan que el resultat final grinyoli una mica. És a dir, no és que els elements per separats estiguin malament, però tot plegat resulta una mica estrany.

L’obra no és llarga, dura 75 minuts, però un té la sensació que amb quinze minutets menys, l’espectacle hagués funcionat millor, perquè al final sembla com si s’hagués volgut estirar massa la cosa. Per altra banda, a nivell argumental, el record que tinc de la novel·la és bastant millor que el que he vist al Teatre Lliure. Potser és que vaig llegir la novel·la sent molt jove o potser és perquè el llibre de Claudel és més estimulant que aquesta peça de teatre, però he tingut la sensació que sobre l’escenari veia una obra més aviat ingènua, facileta, com si volgués crear un efecte que no acaba d’aconseguir. Paradoxalment, a la sortida del teatre, alguns assistents comentaven que no havien entès res, d’altres s’esforçaven en explicar el cop d’efecte final que havia passat desapercebut als seus acompanyants. Tinc la sensació que una part del públic sortirà del teatre, satisfets o no, però sense haver entès el que realment amaga aquesta història.

Per altra banda, no sé si és millor haver llegit la novel·la abans d’anar a veure l’obra o no. Diria que millor no anar-hi amb idees preconcebudes, però cada persona decidirà. Sigui com sigui, passar una estona amb Lluís Homar al teatre mai no és una pèrdua de temps. Aquí és com estar a les fosques escoltant la seva veu relatant-te el que li va passar al senyor Lihn. Homar és, sense cap mena de dubte, la gran atracció d’aquest espectacle i, en aquest sentit, ell no decep. La resta dependrà de cadascú. Estarà al Lliure fins el 30 de desembre.