Crítica de L’ARANYA, de Santiago Rusiñol TEATRE .NACIONAL DE CARALUNYA.

by | febr. 9, 2025 | Notícies

Jordi Prat i Coll dirigeix ‘L’aranya’ d’Àngel Guimerà a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunyaa, . Després que la temporada passada en Jordi Prat i Coll ens deixés una mica descol·locats amb Els criminals, ara ha retornat a la Sala Gran amb un tornado de catalanitat i alegria. L’aranya és una obra menor i poc coneguda d’Àngel Guimerà, que en les mans de Prat i Coll com a dramaturg i adaptador es converteix, automàticament, en patrimoni que es fa carn i dialoga amb nosaltres, ara i aquí. Com ja va fer amb Serafí Pitarra (Liceistes i cruzados) o Santiago Rusiñol (Els Jocs Florals de Canprosa), el director combina el respecte absolut cap al nostre patrimoni escènic amb les seves característiques ganes de jugar. Prat i Coll, trapella.

Any Guimerà, bla, bla, bla. Tan bon punt s’inicia L’aranya ja ens queda clar que aquí hem vingut a emocionar-nos. I alhora, a gaudir i a riure. “La Mare de Déu, / quan era xiqueta, / anava a costura / a aprendre de lletra”. La cançó popular uneix l’espiritualitat amb el món material (el cistellet, les pometes, el bocí de pa, les avellanetes), perquè ja sabem que les coses del Senyor també poden ser molt terrenals. I a Catalunya som país de botiguers, tu. Prat i Coll uneix, en la seva iconografia particular, mons tan diversos (o tan pròxims) com els de Federico Fellini i La Cubana. Sempre des del respecte: qui no s’emocioni sentint la veu celestial de Jordi Vidal no és d’eixe món. El Cor Infantil i Cor Jove de l’Orfeó Català hi posen les veus blanques, i Dani Espasa signa la direcció i els arranjaments musicals. “La nit de Nadal / sereu mare i verge, / en tindreu un noi / bonic com l’estrella”.

Ho dic d’entrada: compro tots els canvis i adaptacions que Prat i Coll ha fet a L’aranya. Traslladar l’acció de la Barcelona del 1908 a la Girona del 1968. Un món, en teoria, colorista i iè-iè, ple de productes llampants i de les primeres postals turístiques, però al mateix temps un país (el nostre, durant la dictadura de Franco), encara molt trist i castrat. L’escenografia i la il·luminació de Marc Salicrú juguen a la lliga del realisme pop, convertint la botiga de queviures en un Andy Warhol nostrat: els sifons, les galetes Birba o el detergent Norit són les nostres llaunes de Campbell’s. (Antoni Miralda aprova aquesta escenografia). El vestuari de Montse Amenós, al seu temps, omple de color i elegància una època ben grisa: com l’eslògan ideat per Manuel Fraga, aquell Spain is diferent amagava repressió i censura de tota mena. La bata de boatiné de Berta Giraut mereix una Menció Especial als Premis de la Crítica.

Parlant de la Giraut… Oh, quin gran goig, quina joia veure com la Berta, el Jordi Vidal o la Meritxell Yanes brillen a la Sala Gran. Les seves rèpliques i els seus mutis són celebrats pel públic amb aplaudiments i rialles, cosa que celebro enormement: fa una pila d’anys que aquests tres intèrprets piquen pedra per escenaris de tota mena. És un acte de justícia poètica (i teatral) que triomfin d’aquesta manera a l’escenari més gran (simbòlicament, però no només) de Catalunya. La gràcia d’aquest muntatge és que tot el repartiment està molt bé: des dels més secundaris (Ferran Soler, un gran descobriment) fins a la parelleta de pares novells (Jan D. Casablancas i Estel Ibars). Els protagonistes de L’aranya són la Mima Riera (amb perruca rossa que l’apropa a la Teresa Gimpera dels anys seixanta) i l’Albert Ausellé (bigoti i mirada capficada de català universal). Tots dos estan esplèndids, i la seva imatge és mèrit de la caracterització de l’Àngels Salinas, tot sigui dit. La perruca de la Giraut (i el seu serrell rebel) mereixerien un article a part.

n altre gran encert de Prat i Coll consisteix a combinar el drama de la parella protagonista –la seva lluita frustrant contra la infertilitat– amb un entorn quasi de vodevil. Veïns criticaires i cridaners, parelletes que es petonegen i bufetegen (el clàssic masoquisme de Guimerà) i un segon acte que sembla ben bé napolità. Però és que potser no som mediterranis, els catalans? És que no ens tirem els plats pel cap amb aquella gràcia, especialment quan portem un copa de més? Dissabte, diumenge i dilluns és cada dia. Berta Giraut, la nostra actriu més brechtiana, ens regala una interpretació antinaturalista, propera, a moments, al cubisme. Meritxell Yanes para taula i mira com el seu fill recita el poema dalt de la cadira com totes les nostres mares, tietes i veïnes han fet els últims cent anys. A Jordi Rico i Paula Malia els toca interpretar els dolents de la pel·lícula, i ho fan amb l’aire quasi de conte infantil que els demana la direcció de Prat i Coll. El moment musical de Malia és pur France Gall, entre Estrellita Verdiales a Cegada de amor i una pel·lícula de Jacques Demy. La mandíbula del senyor de Netol també forma part del nostre patrimoni.

L’accent gironí de tot el repartiment (“Pòrtut el gel”) aconsegueix que la llengua de Guimerà adquireixi una dosi justa de distància i familiaritat (serà interessant veure el bolo a Girona), i també celebrem que a la Sala Gran soni una cosa diferent del català central / xava que hi estem acostumats a sentir. Els petits canvis o modificacions al text per acostar-lo al 1968 (el Monte Pío, el “La la lá” de la Massiel, el “Cara al sol”…) afegeixen noves capes de lectura a l’obra de Guimerà. Prat i Coll ha guarnit L’aranya amb robes noves i vintage alhora, demostrant que si vestís els personatges amb espardenyes i barretina ens quedarien igual de llunyans. Que es comptin titius amb porró (“Un titiu, dos titius, tres titius…”) a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya és un triomf col·lectiu. Aquesta és el país que vull.