L’Emperadriu del Paral·lel ja regna a les Glòries Catalanes. Lluïsa Cunillé és la primera dramaturga catalana (viva) que estrena a la Sala Gran, en el darrer muntatge de Xavier Albertí com a director artístic del TNC. Estrena amb consellera i alcaldessa, però sense copa de cava al final. I si poséssim una terrasseta al jardí de les oliveres? Aplaudiments correctes: ni grans ovacions ni fracàs estrepitós. Qui vagi al TNC esperant lluentons, alegria i xerinola sortirà força decebut. L’Emperadriu del Paral·lel no és un rèquiem, però bascula al voltant d’un funeral. Missa de difunts musicada. Plomes de dol rigorós.
Una Cunillé és una Cunillé, al capdavall. El text de la badalonina és una simfonia a sotto voce, una tirallonga de veus, una desfilada de fantasmes. Ramón María del Valle-Inclán més Salvador Espriu, igual a Lluïsa Cunillé? Ronda de mort al Districte Cinquè? Luces de bohemia al Barri Xino? Palmira Picard, la cupletista més estimada de la ciutat, ha mort. El lloc és Barcelona i l’any, el 1930. Però tot passa en un dia al Poble Sec. En un bar (La Tranquil·litat) i en un edifici (lleig com un dimoni), el periodista Roc Alsina (les ulleres fan el personatge) veurà passar davant seu tot un món. No esperin trobar una mena de Flor de Nit a la cunillera manera: L’Emperadriu del Paral·lel és molt més fosca, perquè el retrat no conté gens de sucre. El Paral·lel, ja ho saben, segueix sent un carrer lletjot. Es posi com es posi el Mago Pop.
L’espectacle s’inicia amb una breu simfonia de llum, fum i veu. Veu en off de noticiari parlat, efecte que dialoga amb el final (estremidor) de Barcelona, mapa d’ombres. Pere Arquillué és Roc Alsina, el periodista que assisteix, com els espectadors, a la vetlla de la gran dama. Visita quasi teatralitzada al barri, que s’interpreta a si mateix. Arquillué és el convidat de pedra del muntatge, en certa manera. L’Emperadriu del Paral·lel és un text coral, en tots els aspectes: els personatges apareixen i desapareixen, alguns només en format sonor (“Cocaínaaa…”), amb una rapidesa que posa a prova les capacitats identificadores del públic. Sílvia Marsó és Clara Cisteró, “una altra víctima del cinema sonor”, pianista del cinema mut que ha vist com el progrés passava per damunt seu. “Després de les pianoles i els gramòfons, imagini’s què vindrà”. Roberto G. Alonso interpreta diversos personatges, amb un Valle-Inclán especialment celebrat (el públic li riu tots els aparts). Poca broma: el ballarí i transformista ja compta amb Àngel Guimerà (a Vergonya eterna) i amb el pare de l’esperpent entre el seu repertori de personatges. Chantal Aimée (feliç recuperació!) broda el seu paper de florista (amb una coixera molt versemblant) i de tarotista amb veu de cassalla (“Te veo muy dividida”). Mont Plans aprofita cada minut que té en escena (algú en tenia cap dubte?), especialment quan interpreta la mare de l’artista.
L’inici no és, definitivament, el millor de l’espectacle, i descol·loca un xic la parròquia. Diria que es tracta d’una qüestió de to. Albertí no busca, en cap moment, la farsa (ja ens ho va dir a la presentació), i fa que els seus actors toquin amb la sordina posada. El text de Cunillé es debat entre la pinzellada expressionista i certa sobredosi de dades, sense arribar a la Viquipèdia. Adrià Gual i Enriqueta Martí, Raquel Meller i el mestre Viladomat, Alejandro Lerroux i Francesc Ferrer i Guàrdia apareixen, esmentats o en escena, com tants i tants veïns anònims del Paral·lel. Els fantasmes també són tèxtils: l’homenatge a la figurinista María Araujo està fet de roba, una altra capa extra d’informació i que farà les delícies dels espectadors més teatraires. He de confessar que el cor em va fer un bot quan vaig veure Albert Mora vestit de Sweeney Todd.
La sabadellenca Maria Hinojosa és Palmira Picard, i ens quedem amb ganes de veure-la més estona en escena: sigui interpretant una espia (?) alemanya o cantant La Paula té unes mitges (a duo amb la Marsó), la soprano vallesana té el to just d’ironia i intel·ligència escènica. Ella és, juntament amb Aimée (“Vaig inventar la faldilla-pantaló”) i Oriol Genís (l’actor més albertinià del planeta) qui millor ha sabut trobar el to del muntatge. L’Oriol fa de musclaire (“El públic sempre té gana”) o d’hipnotitzador amb aquella gràcia que el caracteritza, i és en aquests moments més còmics que el públic riu. I respira, també.
L’Emperadriu del Paral·lel és un muntatge tan barceloní com el fum de La Canadenca, i que retrata una ciutat on les cupletistes, els anarquistes, els esperantistes i les modistes compartien una copa de Pernod al bar La Tranquil·litat. Si a la pel·lícula Europa (Lars von Trier, 1991) el narrador-hipnotitzador Max von Sydow comptava fins a deu per endinsar-nos al vell continent, aquí Cunillé ens fa comptar fins a quaranta. Un final impactant i trist, molt trist, com ho és la història d’aquest dissortat país nostre, en què el feixisme va aniquilar-ho tot. Aquella Barcelona va desaparèixer sota el pes de les bombes i de quaranta anys de franquisme. Aquella Barcelona ja no tornarà mai més. L’Emperadriu del Paral·lel és un record, un miratge, una festa silenciosa. Una cançó en to menor.
Oriol Puig Taulé
Comentaris recents