Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat. La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.
Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.
L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.
Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.
Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.
Comentaris recents