L’herència. L’espectacle del segle. 2/03/25 “Tu ets l’home que ets actualment perquè uns homes de la meva edat van pagar els teus drets amb la vida”
“Tres hores al nord de la ciutat hi ha una casa. Una casa on homes joves anaven a morir”
Aquestes dues rèpliques, que formen part del tràiler de l’espectacle del Lliure, ens expliquen el títol d’aquest text magnífic de Mattheu López, brillantment traduït per Joan Sellent, i que s’inspira en un altre clàssic, Howards End, d’Eduard Morgan Forster.
L’herència parla de l’amor en totes les seves vessants, l’amor que es confon amb sexe, l’amor que no el necessita i l’amor a l’altre, al desvalgut a qui li cal una ma que acompanyi una mort digna.
Si Morgan és l’autor de Howards End, també és el personatge imprescindible de l’herència, i per això, es desdobla en Walter, el personatge exemplar amb qui tots ens identificaríem. Carles Martinez està sublim, potser això no és una notícia però val la pena ressaltar que en un espectacle de joves, els grans tenen la paella pel mànec. Henry és l’antagonista tot i ser la seva parella, és el personatge amb qui no et vols identificar, tot i ser l’autor de la primera rèplica que us he posat a l’inici del comentari. Abel Folk també està brillant, en un personatge discret, i tranquil, si deixem a part la lluita dialèctica amb Jasper – Dafnis Balduz – “Et desitjo de tot cor que no hagis d’aprendre mai el significat d’aquesta paraula (adversitat). Et desitjo de tot cor que no hagis de saber mai el que és viure tement per la teva vida. I espero sincerament que estiguis sempre protegit contar l’infortuni. En canvi, estimat, aquest no va ser el meu cas”.
Josep Maria Mestres,que diu que “faig teatre perquè m’agraden les paraules” va veure aquest espectacle a Londres i en va quedar captivat, volia muntar-lo algun dia i amb la complicitat del Julio Manrique, ens ha ofert aquesta meravella, un espectacle que d’aquí uns quants anys, quan encara se’n parli, podrem dir que hi vam ser, en el meu cas, amb la mascareta i dopat de Paracetamol.
Dins del repartiment jove, un fantàstic Albert Salazar- Eric Glass – serà el destinatari d’una part de l’herència, Carlos Cuevas – Toby Darling, un paper que sembla escrit per a ell, és l’autor d’un llibre – Noi estimat – que s’ha adaptat al teatre i que possiblement es dugui al cinema. De bon principi ja veus que serà el personatge turmentat, a qui no li sortirà res bé. Marc Soler és Adam i Leo, dos personatges diferents tot i que molt semblants en el físic – aquest detall serà crucial – fins i tot té una escena a l’acte segon de la segona part, on interpreta els dos personatges conjuntament. “Hola Leo, jo em dic Adam. Ja ho sé. Et dius Adam Mc Dowell . I tothom t’estima”
Dafnis Balzuz, a més de ser Jasper, l’activista d’esquerres i gran lluitador pels drets dels homosexuals, també interpreta a Paul Wilcox, un dels fills d’en Henry, l’altre fill, en Charles Wilcox, és Ferran Vilajosana. Victor G. Casademunt és Jason 1, i Lluís Marquès Jason 2, un matrimoni que han decidit tenir un fill amb una mare de lloguer. Eudald Font és l’Herny jove i Francesc Cuèllar en Walter Jove a més d’en Tucker que fa art fals. Ricard Boyle és Trstan, el metge negre i seropositiu que no veu clar el seu futur quan les eleccions les ha guanyat qui no tocava. Un candidat que s’enfrontava a Hillary Clinton i que en cap moment de l’obra s’anomena. Qui podia pensar que encara tornaria. I mireu si el text està al dia, que fins i tot hi ha un desnonament.
Teresa Lozano, l’única dona en un espectacle dedicat als homes gais, havia de ser la mare, que sempre ha d’ajudar. La Margaret té algunes frases que ho diuen tot. “En Michael era un nen efeminat. LI dèiem sensible” “Senyor, no deixeu que sigui un invertit” “per molt efeminat que fos, almenys el seu físic mantindria allunyats els invertits” “té allò?” “He vingut a dir-li que estic molt enfadada” “l’endemà me’n vaig anar a casa, però el meu pensament i el meu cor, eren incapaços d’abandonar aquest lloc”.
Josep Maria Mestres posa l’escena en una rèplica de la sala d’assaig del Lliure, per dir-nos que muntar aquest espectacle ha estat com un joc, s’han involucrat al màxim, han donat tot el que els reclamava aixecar un espectacle que ja ha passat a la història del teatre. Ja no hi ha entrades, i no serà fàcil repetir-ho, a partir d’ara, la gent de teatre es dividiran entre els que van veure l’herència i els que no. De fet, i no es per fer-me el xulo, quan vaig veure la programació d’aquesta temporada, l’herència va ser el primer espectacle que vaig agafar, i vaig tenir clar que calia veure les dues parts seguides en una marató de teatre, amb bocata a la mitja part.
Comentaris recents