Crítica de LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS, per Jordi Bordes

Una torrentera de contingut i formes amb una tesi reveladora

Caldrà seguir amb atenció la gent de José y sus hermanas perquè aquest primer treball que presenten (cuinat amb el suport de l’Institut del Teatre) té molta matèria. La peça no decau gens, en cap moment. Hi ha una múltiple forma de presentació del discurs. Amb el text directe, amb l’enquesta, amb el joc, amb el teatre físic, amb la música o el moviment. Els set actors es van passant el focus teatral, sense que cap interpreti cap personatge en concret, (sí que es poden trobar subtemes que vincula algunes interpretacions). Entre tots van explicant com miren de resoldre una incògnita estúpida, aparentment, però que li saben pouar molta informació i sentit: Si al darrere d’un mur hi ha corrent d’aire ha de ser perquè al darrere hi ha algun racó desconegut. Durant decades ningu s’ha preocupat d’investigar-ho.Però la generació d’avui vol treure’n l’entrellat. Amb una mica d’especulació es pot intuir que aquest buit a l’edifici pot significar qualsevol cosa. L’obra guanya en verossimilitud quan aquest deliri es reforça amb informació veraç, amb declaracions, informació, anàlisi abocat sense necessitat de representació.

Tot i que el títol sembla que hagi de fer escarni dels banquers en realitat arrela molt més avall. Parla dels 40 anys de feixisme a l’Estat espanyol i argumenta, des d’aquesta base, els desencaixos en la societat actual.I sí, els directius de la Banca també hi apareixen puntualment però és un escarni més que, en realitat, revela quina fràgil democràcia existeix avui dia. En la situació actual política, tot ressona amb una vivor immensa. I no per això és un cant a la independència o una reivindicació de la unitat, si no una revelació de per quins possibles motius s’ha arribat fins a aquí. En realitat, és un clam a una revolució transversal i que, si pot ser, no obvii els sentiments més tendres.

La peça passa amb la velocitat d’un llamp sembrant d’idees, imatges i cites a l’escena. Al final, se surt com quji ha baixat per un Draon Khan,amb un cert col3lapse però amb unes peces de trencaclosques que, capriciosament, aporten punts de vista a un passat que hem viscurt, sense massa consciència. Bon cop d’estómac que no amaga l’humor a partir d’una energia potent, de torrentera de tardor, que ho vol arrossegar tot, fer net.