«Esperant Gogot» de Samuel Beckett, a la Sala Beckett; dins del cicle que aquesta sala dedica aquest hivern al dramaturg, novel·lista i poeta irlandès, per commemorar els trenta anys de la seva mort i també el mateix temps que fa que la Sala va obrir les seves portes.
«Esperant Gogot» és una de les obres més emblemàtiques d’aquest autor que escrivia amb un gran sentit de l’humor i absurditat, però amb un fons pessimista i crític davant de la humanitat. L’obra va ser estrenada l’any 1952 i va representar tota una revolució dins del llenguatge teatral. És clarament una de les més grans peces teatrals del Teatre de l’absurd.
Josep Pedrals n’ha fet l’adaptació teatral i ha eliminat la paraula «Tot» que precedia el títol més popular. Ferran Utzet s’ha cuidat de la direcció. Una direcció mil·limetrada, impecable, plena de petits detalls tal com les que ens té acostumats aquest director. Els protagonistes són interpretats pels dos joves, dos «enfants terribles» que podríem dir, rebels, innovadors en la manera d’actuar i una mica «gamberros»: en Nao Albet i Pol López. Unes actuacions que fan pensar amb Laurel i Hardy, però sense ser gens caricaturescos; oferint unes actuacions molt gestuals, amb gran quantitat de recursos interpretatius i on es nota una gran coordinació i bona entesa de tots dos. Els acompanyen, també, dos actors amb les mateixes condicions: Aïtor Galisteo-Rocher, amb la seva gran presència i sentit còmic; i Blai Juanet Sanagustin, excel·lent clown, quasi mut, que només té un únic i llarguíssim monòleg. Finalment hi participen els nens Martí Moreno i Eric Seijo, que s’alternen les actuacions.
«Godot» és la persona que dos vagabunds esperen arran d’un camí; mai el troben; de la mateixa manera que les persones mai trobem la nostra felicitat, la nostra realització sencera. Potser ara no es pot trobar, però qui sap si més endavant es pot localitzar; així ho diu un personatge que fa arribar el missatge de Godot als dos rodamons.
«Esperant Godot» és una tragicomèdia que recorre tots els gèneres, des de clowns a poesia, des de l’humor més estripat a les paraules més nostàlgiques i sentides. Una obra que no cal entendre el sentit sinó el fons. Una obra que s’hauria de veure més d’una vegada per poder copsar tots els detalls i descripcions que s’entreveuen.