Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Pepitu
El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.
Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents, Mercè Managuerra, Nadala Batista i Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.
L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.
“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.
Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.
Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.
Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.
Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.
Crítica publicada a Núvol (14-X-2021), original de Carles Lucas Giralt.
Comentaris recents