El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes.

Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.