Ha nascut un autor
‘El gegant del Pi’ de Pau Vinyals és un debut lluminós.
La setmana passada va començar la programació digital del Teatre Lliure. La primera peça que es va llançar a l’estratosfera virtual va ser El gegant del Pi, una obra escrita i dirigida per Pau Vinyals. A ell el coneixíem, fins ara, com a actor: l’hem pogut veure en diversos muntatges del Lliure i del TNC, o amb els seus companys Pol López i Júlia Barceló, amb qui formen la Companyia Solitària. Ha treballat amb Joan Ollé, Oriol Broggi, Lluís Homar, Pau Carrió o Les Impuxibles, entre d’altres. Però en aquest cas Vinyals no interpreta cap paper, sinó que fa d’ell mateix. El gegant del Pi és un debut lluminós.
‘El gegant del Pi’, un muntatge de Pau Vinyals. En un primer moment, confesso que em va desconcertar una mica el fet que El gegant del Pi fos una peça sonora, de radioteatre. Però en el fons, molt millor: qui desitja veure una “lectura dramatitzada” des de casa? Si de vegades ja és prou avorrit, escènicament parlant, assistir a una sala per veure en directe com els intèrprets no aixequen la mirada del faristol… Quin sentit tindria gravar un actor llegint? De seguida, amb els auriculars posats i estirat al sofà (amb el Klaus a mode de manta elèctrica), vaig comprovar que la peça funciona, i de quina manera. Pau Vinyals Dalmau se’ns presenta i serà així, en primera persona, com se’ns dirigirà en tot moment, en un monòleg que ens parla a nosaltres, el públic, i ens mira als ulls encara que no ens veiem les cares. “VIDA”, vaig apuntar a la meva llibreta (quan vaig al teatre sempre prenc apunts). A la targeta del CatSalut de l’actor, abans del número hi apareix aquesta paraula, resultat de sumar les dues primeres lletres del primer i del segon cognom (no els dic què hi surt al meu, ja s’ho poden imaginar). La vitalitat de la peça (i de l’intèrpret) converteix El gegant del Pi en una experiència sonora molt plaent, vital i sincera.
A mig camí entre l’autobiografia i l’autoficció (imaginem), Vinyals ens parla del seu pis nou al Raval, de la Judit, del Tortell Poltrona i de la disfressa de Spiderman que es posava de petit. Durant l’hora i quart que dura la peça (que passa d’una revolada), escoltarem històries sobre la seva família i la guerra, sobre la por i els privilegis. “Família, vam guanyar la guerra!”. Vinyals ens parla del seu avi franquista, Pere Dalmau, una espècie difícil de veure al teatre català, on sembla que només hi ha lloc per als avis republicans. Conscient de tots els seus privilegis, l’autor també es qüestiona si ell té el dret de ser en aquell escenari (la pantalla), i relaciona guerra i virus amb els quadres de l’alemany Anselm Kiefer. Per ser un primer text, no està gens malament.
Vinyals no està sol, a El gegant del Pi. L’acompanya l’espai sonor d’Arnau Vallvé, que embolcalla les paraules amb el protagonisme just, sense pecar de poc ni de massa. Vallvé és, juntament amb Clara Peya i Pere Jou, un dels músics més actius a l’hora de treballar en teatre. Volem més música original als nostres espectacles! Quan Vinyals canta, com ja vam poder veure a Suite TOC núm 6, em recorda el performer búlgar Ivo Dimchev fent cant gregorià. Ara que ho recordo: el Pau i la Judit van protagonitzar una de les escenes de l’espectacle de Dimchev, quan ens va visitar a la Sala Hiroshima. L’actriu Júlia Barceló és l’encarregada de llegir les acotacions i fer algun breu paper. S’agraeix, igualment, sentir al principi de tot la veu de Pere Arquillué, com sempre succeeix al Teatre Lliure, donant-nos la benvinguda i recordant-nos que apaguem els nostres telèfons mòbils. Paradoxes de la vida en confinament: servidor va escoltar la peça al seu telèfon mòbil.
En definitiva. Ha nascut un nou autor, i es diu Pau Vinyals Dalmau. Esperem que el Teatre Lliure recuperi aquesta peça ben aviat. Les opcions són múltiples: obrir noves funcions ara o més endavant, o bé programar-la quan sigui possible. L’Espai Lliure seria ideal. Ai, ja semblo un d’aquells crítics. D’aquells que diuen als creadors i als teatres allò que haurien de fer.
Comentaris recents