Nit d’estrena al Teatre Grec. Jerusalem, escrit per Jez Butterworth el 2009, és un dels textos més premiats i representats de la dramatúrgia britànica contemporània, a qui feia temps que diversos directors catalans tenien posat l’ull. Finalment ha sigut Julio Manrique l’encarregat de posar en escena aquest text 100% britànic, amb una companyia 100% catalana i en un teatre grec. El terrassenc Pere Arquillué encapçala un gran muntatge ideal per ser representat durant una nit d’estiu. La festa, així i tot, té alts i baixos. Però segurament una festa no seria tan festa sense els seus moments d’eufòria i de depressió, de ressaca i de buidor. De ser els reis del mambo a sentir-nos l’últim mono del planeta, en mil·lèsimes de segon.

Se’m fa difícil imaginar aquest muntatge al Teatre Romea, on es representarà la temporada que ve, així com al Centro Dramático Nacional, on també es podrà veure. El Teatre Grec i, sobretot, una nit d’estiu, encaixen a la perfecció amb el text de Butterworth: una mena de compendi de la cultura i la tradició britànica, un somni de diverses nits d’estiu situat a un bosc (digues-li Arden, digues-li Sherwood, digues-li hache) que és en realitat Anglaterra, escrit abans del Brexit però amb la flaire brexitiana en l’ambient. Basat en un poema de William Blake, Jerusalem és el segon himne anglès, el més popular i potser també l’alternatiu, després del God save the Queen que mai tornarà a sonar tan bé com interpretat pels Sex Pistols.

Johnny Byron, “el Gall”, és un pària, un descastat, un home a mig camí entre el homeless i el camell, un gitano anglosaxó que viu dins la seva caravana en un bosc del sud d’Anglaterra. La caravana que no es mou, aparcada des de fa una eternitat en una esplanada, és el centre neuràlgic de Byron i la seva família: una colla de joves, alcohòlics, drogoaddictes i perduts, que veuen en Byron la figura del boig del poble i del pare absent, l’amic i el tutor, el company de farra i l’àngel de la guarda. Pere Arquillué remata la seva trilogia de “personatges desagradables” (després del periodista maltractador de Blasted i l’advocat ultradretà d’Àngels a Amèrica) i ho fa amb l’encert de crear un retrat encara molt més ric polièdric. El Gall és un vividor i un gran cuentista, com Jeff Bridges a El gran Lebowski (aquella pinça als cabells!), allò que la societat ha convingut en definir com a loser però que, en molts aspectes, viu molt millor que tots nosaltres. Sense feina, propietats ni preocupacions, la seva vida és un present continu, un hedonisme perpetu i un carpe diem infinit (una carpa al dia, com deien els llatins).

Del muntatge de Manrique em quedo amb els seus tres grans encerts de càsting: Arquillué fa un dels millors papers de la seva vida, Marc Rodríguezestà perfecte com a Ginger (gran caracterització de Núria Llunell, per cert), i Víctor Pi és un professor psicodèlic deliciós. Em va recordar el flautista escocès i flipat de Little Britain. També m’agraden l’escenografia dissenyada per Alejandro Andújar i l’espai sonor de Damien Bazin, una festa major llunyana i contínua i un bosc que, repeteixo, al Teatre Grec funcionava de meravella: no sabíem distingir si els ocells i els grills eren en directe o gravats. Chantal Aimée i David Olivares estan correctes en els seus papers, sobretot ella al final de la primera part. I Albert Ribalta demostra, un cop més, que domina el to de comèdia sense esforç aparent. No em convenç tant la part jove del repartiment, però això segurament és més responsabilitat del director que dels intèrprets. Els nanos que troben refugi en la caravana de Byron venen de famílies desestructurades, segurament plenes d’abusos i maltractaments de tota mena. Vides petites, en el sentit que són joves que no han sortit mai del poble i es dediquen, bàsicament, a treballar de dilluns a divendres i a emborratxar-se i drogar-se els caps de setmana. No vaig veure en cap moment la sordidesa ni la cruesa d’aquesta colla, que em van semblar massa blancs, massa nets i massa poc perduts. Potser Guillem Balart és qui dibuixa amb més precisió el seu personatge, d’aquella manera que ens fa buscar el seu nom al programa de mà. I Elena Tarrats ens va embruixar a tots plegats amb el poder de la seva veu, d’això no en tenim cap dubte.

Pel que fa als moments de festa, sé on Manrique vol arribar però no acabo de veure que hi arribi: tinc la sensació que vol fer teatre alemany, amb el petit problema que no té actors alemanys. Els intèrprets germànics es passarien segurament les tres hores de la funció bevent cervesa (de veritat), i encara que no es droguessin (o sí) aconseguirien aquella perillositat pròpia de les companyies de la Volksbühne i la Schaubühne (ara feia temps que no sortien als meus articles). Segurament és molt difícil pretendre –nosaltres, pobres i avorrits catalans– intentar emular una tradició interpretativa que ens porta molts anys d’avantatge en crits, suor, llàgrimes i saliva. Perquè, sobretot, és la SEVA tradició interpretativa, no la nostra. Al començament de la representació pensava que m’agradaria veure aquest muntatge interpretat per una companyia anglesa, i veient la proposta de Manrique vaig pensar què en farien els nostres alemanyots preferits.

Jerusalem ja s’ha estrenat, i pels aplaudiments i els espectadors dempeus de la nit d’estrena sembla que va agradar. En la memòria de servidor de vostès, l’espectacle estarà per sempre lligat a la meva experiència com a espectador, a la incomoditat de les cadires, als avions que de tant en tant passaven i als petards ocasionals del veïnat. El final del muntatge, amb Arquillué encarat als arbres/espectadors, és un moment de gran potència plàstica i simbòlica, i al Grec funcionava de meravella. Quan la funció es representi al Romea i al CDN, recomano a les productores augmentar la temperatura de la sala i plantejar-se seriosament la inclusió de mosquits i petits insectes entre el públic. Així l’experiència de somni de nit d’estiu serà més completa.