Dues setmanes després de l’estrena de Justícia, de Guillem Clua, ja està pràcticament tot dit. Uns, probablement la gran majoria (almenys així es veia per l’entusiasme dels aplaudiments i la quantitat de gent aixecada) estan extasiats amb la potència del text de Clua, la proposta escènica de Josep Maria Mestres i l’escenografia de Paco Azorín. Uns altres, han arrufat el nas en veure coses més que sabudes, en copsar l’obra com un receptari de totes les maldats d’aquest país, mostrant-les, però, d’una manera molt correcta i gens sagnant. Entre la grandiloqüència d’uns i la crítica esmolada d’altres, jo decideixo quedar-me al mig. Justícia és una gran història que encaixa perfectament amb el gènere que pertany: Sala Gran del TNC (concepte robat al boss Oriol Puig Taulé, que, al mateix temps, li va manllevar al Roger Coma). Però, precisament per això, potser ja seria hora de fer coses més transformadores.
La història ja se sap, s’ha explicat molt. El repàs de vida i de la nissaga del jutge Samuel Gallart, prohom de la societat catalana. Aquest és un home que molts reconeixem com a un burgès de la societat benestant catalana, ben posicionat i rodejat d’aquells que han fet i desfet a la seva conveniència (i a la seva Convergència). Ara, aquest element és senyalat per la societat catalana en general. La foto amb Jordi Pujol s’ha guardat a les golfes. Ja és hora de passar comptes amb aquests personatges. Però això ja ho hem vist en molts altres muntatges teatrals a Barcelona, i fins i tot en el mateix TNC. Marc Rosich va ser més càustic i feridor amb l’obra A tots els que heu vingut amb una majestuosa Mercè Aránega. I també Una història catalana de Jordi Casanovas ja apuntava la crítica a certa burgesia catalana.
De fet, hi ha una certa semblança conceptual de Justícia amb el text de Casanovas, dues obres que ressegueixen fets i personatges al llarg de gairebé un segle amb la idea de retratar l’evolució de la nostra societat. I val a dir que no hi ha massa esperança de redempció en ambdues obres. Però hom recorda amb especial estima la Història del dramaturg de Vilafranca pel seu atreviment formal de fer seure el públic a l’escenari durant la segona part, perquè ens integréssim a la gran “festa final”. Hom no demana això a Justícia, però sí que hagués estat millor poder implicar al públic. Implicar per impactar. La idea és que la platea tan plena de venerables, de iaiones i de gent benestant i ben pensada pugui sentir que aquella història també els implica a ells. La incomoditat transformadora al teatre és un valor en alça. Però això, ara per ara, no escau a la Sala Gran al TNC (a la Tallers i a la Petita sí). Però en el cas que pertoca la responsabilitat final és del dramaturg i del director.
Val a dir, però, que l’obra se segueix molt bé, que té ritme, que l’equip d’actors és de nivell i que l’escenografia i l’ús que se’n fa és fantàstica (en procés de deconstrucció a mesura que avança l’obra i la ment de Gallart es va esmicolant). Com ha de ser si la Sala Gran té les instal·lacions tècniques que permeten totes aquestes filigranes. A més a més, la història bascula en diversos tons. Una mica de drama històric, moltes misèries matrimonials, un punt de screwball comedy (personalment crec que Clua excel·leix en aquest registre) i una defensa dels drets dels gais i la reivindicació de la llibertat. Però tot fet d’una manera molt correcta.
Hi ha un aspecte tècnic de la dramatúrgia que sí que té un cert risc i que pel mateix Clua (i en Mestres a l’hora de dirigir) ha d’haver estat una feina d’encaix de peces. L’obra està estructurada en flashbacks que van i venen, ei que il·lustren la demència d’en Samuel Gallart. Cada actor (excepte Josep Maria Pou) es desdobla en diversos personatges i cada personatge es relaciona amb l’altre, en un joc de miralls de reflexos cada vegada més perversos. La història es repeteix, però les conseqüències cada cop són més devastadores. Així mateix, l’estructura narrativa també es recolza en un recurs cinematogràfic: el muntatge en paral·lel. És a dir, Clua recrea dues o tres converses simultànies, que passen en diferents espais i fins i tot en diverses línies temporals, però on els diàlegs entrellaçats es relacionen com si fos una mateixa conversa. Un exercici d’escriptura dramàtica molt vistós i efectiu, però sobre el qual es recrea un xic massa. Clua vol fer-ho tot molt gran perquè té l’oportunitat i l’espai per fer-ho, però potser es recrea massa amb la grandiositat de tot plegat, quant a història i tècnica d’escriptura.
A més a més, després hi ha detalls en la història que un servidor troba una mica accelerats. Un bon exemple és la conversió de l’àvia de Samuel Gallart, que reivindica amb vehemència el seu dret a quedar-se a casa seva per poder combatre al feixisme i que en la mateixa conversa amb el seu fill acaba recomanant-li que es casi amb la filla d’un militar falangista per poder estar millor i tenir possibilitats de créixer socialment. Una conversió que demanava algun altre punt de gir, algun input que la fes veure que havia d’abandonar els seus ideals republicans per sobreviure i fer diners. Per passar a ser del bàndol dels vencedors. Perquè com sentencien en més d’un cop els personatges, “la justícia és un luxe que els perdedors no es poden permetre”.
Les interpretacions estan molt afinades als personatges, però la feina bona és la de Josep Maria Pou i Vicky Peña. La matriarca no és una altra Marta Ferrusola, té un recorregut molt més ric i divertit (les seves desconcertants reflexions sobre els ovnis tenen molt més sentit que el que un es pensava en un principi). I la Peña ho clava. Igual que Anna Sahun, cada cop més ferma en un escenari i un Pere Ponce amb molta història també. Els més joves també ho fan força bé, sobretot el debutant Marc Bosch.
La història de Samuel Gallart se suma a moltes més que han passat per la Sala Gran, tragèdies nostrades que ens descobreixen la cara més lletja d’un catalanisme que tenim superat (o no) i sobre el qual ara la Gran Platea Benestant del TNC pot criticar, sense sentiment de culpa. No hi ha redempció a Justícia. Tampoc transformació. N’hi haurà al TNC del futur?
Marti Figueras.- Comunicador cultural
Comentaris recents