La crítica des del sofà
Estem vivint dies convulsos. Confinament, xandalls i pa casolà. Activitats telemàtiques, xats familiars i balcons hiperactius. Bombardeig constant de dades, consellers que no saben modular la veu i xarxes en estat permanent d’ebullició. El xup-xup perpetu. I enmig de tot aquest soroll… Qui es recorda dels crítics??? Som un gremi molt afectat, com tants d’altres, per la crisi del coronavirus. Com els pastissers, els cistellers i els bàrmans. Aquí, menys els propietaris de supermercats o farmàcies, lleparem tots. Però, i els crítics… què coi criticarem?
“L’Oriol és un nen molt crític”, li va dir la meva tutora de sisè d’EGB a la meva santa mare, ara fa una pila d’anys. Tot i que jo, com ABSOLUTAMENT CAP NEN AL MÓN, no somiava en ser crític de teatre, ja es podia preveure per on anirien els trets. Curiós, preguntaire i setciències, jo no ho recordo però es veu que, encara més petit, quan la mestra explicava l’activitat que faríem servidor preguntava: “I després?”. Santa paciència, la del gremi de l’ensenyament. Amb una adolescència en què em debatia entre ser el pallasso o el Marcos Ordóñez de la classe, en arribar el moment de la selectivitat ho vaig tenir clar. Vaig descartar estudiar Periodisme (professió que em segueix produint certa mandra) i em vaig decantar per una carrera amb moltes més sortides professionals: Història de l’Art. “Ah, pintes?”, és la pregunta que més cops hem sentit els que hem estudiat aital carrera. Finalitzat el meu pas per la UAB (època borrosa, ja que em van obligar a fumar porros i passar la major part del temps estirat a l’herba del campus), vaig tenir un altre important dilema vital: aventurar-me a fer les proves de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre o bé optar pel recentment inaugurat Doctorat en Arts Escèniques. Després de realitzar un estudi de mercat, extens i rigorós, valorant quina opció em podia oferir més sortides laborals, em vaig quedar, evidentment, amb la segona. La meva vida és una història d’èxit.
I ja paro de parlar sobre mi. Tot això ho explico perquè, més d’un cop, la gent m’ha preguntat com s’arriba a ser crític de teatre. Doncs amb molta paciència, perseverança i grans dosis d’autoironia. Ara mateix, però, som una professió en risc d’extinció. Com les puntaires, els terrissaires i els treballadors de les agències de viatges. Com els carders, els mirallers i els flassaders (que es noti que visc al Born, tu). Cancel·lada, com està, absolutament TOTA l’activitat cultural, fins a nou avís… què puc criticar, ara? La meva companya de pis i el meu gat estan negres (el Klaus, literalment). Si la primera no deixa els plats i els gots ordenats com a mi m’agrada, després de rentar-los, li dic com ho hauria d’haver fet. Si el Klaus fa una coreografia poc harmoniosa, en el seu atac diari de bogeria nocturna, li suggereixo altres línies de moviment. Els veïns del davant estenen la roba a la Sissí amb molt poca gràcia, la veritat, però encara no m’he atrevit a dir-los com haurien de combinar textures i colors. Quan sortim tots a aplaudir al balcó, a les vuit del vespre, de vegades em quedo amb ganes de comentar, al final: “M’ha recordat molt especialment a l’ovació que va rebre Montserrat Caballé, el 1972, quan va debutar a La Scala de Milà”. Quan faig una videotrucada amb els meus pares en què m’ensenyen, sobretot, el sostre del seu pis, m’he de mossegar la llengua per no fer-los una breu xerrada sobre cinematografia i muntatge, des de Serguei Eisenstein fins a Albert Serra, passant per Valerio Lazarov.
Quan no critico tot allò que m’envolta, em dedico a redactar crítiques mentals i a pensar en el meu futur més immediat. M’hauré de dedicar a la crítica literària? Però si no soc escriptor, com la majoria dels crítics literaris d’aquest país! La crítica gastronòmica no se’m donaria malament (a casa sempre hem sigut molt de halar), però ara mateix no és el moment més indicat per fer ruta per restaurants, tavernes i cocteleries. La crítica cinematogràfica és una opció, també, però amb els cinemes tancats no vull ser l’enèsim crític de Netflix i HBO, el talent principal dels quals és, bàsicament, veure totes les sèries i explicar-ne l’argument. Què ens espera, llavors, als pobres crítics teatrals? No sabem fer altra cosa que criticar el que fan els altres, dir-los com ho haurien d’haver fet i afegir que, segurament, si durés vint minuts menys, la cosa estaria molt millor. Pobrets de nosaltres.
Un exercici que em permet passar el temps, això sí, és conrear el gènere de la crítica-ficció, imaginant els futurs espectacles que estrenaran els nostres creadors la temporada que ve. Oriol Broggi farà l’obra d’algun autor francès o francòfon (d’origen libanès), que tractarà sobre l’angoixa que provoca el confinament quan es viu en un lloc on només hi ha sorra, cavalls i cortines de vellut vermell. Xavier Albertí estrenarà un muntatge sobre la soledat de l’home durant la crisi del coronavirus, salpebrat amb cuplets del Paral·lel i alguns nus masculins. Àlex Rigola tornarà a Txékhov, el nostre contemporani, en un muntatge molt despullat on els actors es diran pel seu nom i portaran xandalls amb llànties olioses i crocs. El Grup Focus ja està barrinant en el següent espectacle protagonitzat per Joan Pera, amb guió i direcció de Joel Joan, el títol del qual tindrà algun joc de paraules de l’estil Això és Covid-a! o Corona-què??? No em creieu? Temps al temps.
Mentrestant, anirem esperant que tot això s’acabi. (Pausa). Algun dia. (Pausa llarga). Teló.
ORIO PUIG TAULÉ
Publicat per Núvol (09/04/2020)
Comentaris recents