La Sala Beckett ha celebrat, del 7 al 24 de juliol, la catorzena edició del seu Obrador d’Estiu. Allò que va començar a l’Argelaguer, en plena Garrotxa, com una mena de colònies per a dramaturgs, ha passat al llarg dels anys per la Beckett de Gràcia, l’Institut del Teatre o la Nau Ivanow, per acabar sent una trobada de dues setmanes al Poblenou, on la sala bull d’activitats en tot moment. Cursos d’escriptura, tallers d’interpretació, lectures dramatitzades, semimuntats, micros oberts, dinars de companyonia i cerveses postfunció. Servidor de vostès hi ha anat, coses de la vida, diversos dies. I n’ha escrit això.
Ja ho dèiem l’any passat: les samarretes dissenyades per Enric Jardí ens indiquen que és estiu. I si és estiu, és temps d’Obrador. En cap altre període com aquest queda tan clar que la Beckett és una fàbrica de creació: l’edifici està farcit de gent i d’activitats matí, tarda i nit, i els seus treballadors no paren quiets ni un moment. A les oficines: totes dones. A la secció tècnica: tots homes. Aquest ha sigut el segon any que l’Obrador d’Estiu ha durat dues setmanes, en comptes d’una, i les activitats també s’han multiplicat. El dramaturg Simon Stephens, que l’any passat es va acomiadar de l’Obrador després de deu anys venint cada estiu a Barcelona, va fer una visita fugaç per retrobar-se amb alguns dels dramaturgs europeus que han passat pels seus seminaris durant aquests anys (entre ells, Clàudia Cedó, Lucía Carballal o Anna Wakulik), autors que sota el títol 7 d’un cop! van presentar una sèrie de lectures dramatitzades dirigides per Marilia Samper. El també anglès Alistair McDowall ha pres el relleu a Stephens i és l’encarregat de realitzar el seminari a dramaturgs emergents d’arreu, on enguany hi havia autors de Finlàndia, Itàlia, Uruguai i Àustria i la catalana Lara Díez. Aquests autors també van presentar els seus textos breus sorgits del seminari titulat “El final: el teatre davant la mort”, amb unes lectures dramatitzades dirigides per Iván Morales. El teatre turc contemporani també ha tingut un lloc a l’Obrador d’Estiu, ja que Carlota Subirós va dirigir les lectures de textos de Ceren Ercan i Ayse Bayramoglu, incloses al projecte europeu Fabulamundi.
El Fabulamundi permet que es tradueixin autors de tota Europa i que aquests puguin venir a Barcelona i, al mateix temps, que autors catalans puguin ser traduïts i representats arreu del continent. Enguany, a la Beckett s’hi ha pogut veure tres espectacles semimuntats (situats en aquella delicada línia entre una lectura i un muntatge): Paradís inundar. Simfonia extraviada, un text de l’austríac Thomas Köck dirigit per Ferran Dordal; Avinguda Nacional, del txec Jaroslav Rudis i posada en escena de Martí Torras Mayneris; i No em penedeixo de res, del romanès Csaba Székely, en un semimuntat dirigit per Montse Rodríguez. La Sala Beckett ha publicat aquests tres textos en un sol volum, el número 35 de la col·lecció “Off cartell”, que es pot adquirir a la taquilla del teatre (si tracten bé a la taquillera, evidentment).
Pel que fa als cursos, aquests dies han passat per la Beckett autors com la britànica Ella Hickson, amb un seminari al voltant de la globalització i el teatre, o el francès Enzo Cormann, amb una proposta sobre les hipòtesis dramàtiques. El cubà Abel González Melo ha viatjat a Barcelona per compartir les seves idees sobre “l’infern latent” present a tot text teatral, i l’autor i director argentí Rafael Spregelburd ha proposat un curs al voltant del “mite de la precisió. L’autora uruguaiana Denise Despeyroux, de qui aquest mes s’ha pogut veure Cançó per tornar a casa a la Sala de dalt, ha impartit un curs d’interpretació titular “Dramatitzar” que, paradoxalment, anava sobre el fet de desdramatitzar, i Àlex Rigola ha treballat amb escenes de La gavina d’Anton Txékhov el tipus de veritat interpretativa que ha posat en pràctica a muntatges com Ivànov o Vània.
Al Menjador de la Beckett (un dels bars amb la millor llum de Barcelona) també s’hi ha celebrat l’Speaker’s Corner, una proposta que permet, a tothom provar els seus textos breus davant d’un públic (viu), i que ja s’ha convertit en un nou clàssic de l’Obrador d’Estiu. El Menjador és el punt neuràlgic i de trobada de l’Obrador, des de bon matí (el cafè d’abans de començar el curs o de la pausa), fins al migdia, la tarda i la nit és ple de gent que va amunt i avall. Sense que això sembli destarotar els seus simpatiquíssims cambrers. L’Obrador va acabar, com cada any, amb una festa, en aquesta ocasió al pati de L’Hangar. I veient les fantàstiques fotos que, un any més, ha fet Nani Pujol a absolutament tots els professors i alumnes de l’Obrador, he pensat que era de justícia que els protagonistes (com a mínim, gràfics) d’aquest article fossin els treballadors de la Beckett. Ells i elles, un any més, han transitat per l’Obrador amb aquella alegria. Elles i ells, els que hi són, els que marxen i els que vindran, fan possible que professors i alumnes vagin per la Beckett amb un somriure d’orella a orella. I això és mitja vida, amigues. Bones vacances! Us les mereixeu!
Oriol Puig Taulé
Comentaris recents