Mor Hermann Bonnín als 84 anys
“Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll”.
Ha mort Hermann Bonnín i Llinàs, director de teatre, actor i professor d’art dramàtic català, a l’edat de 84 anys. Així ho ha anunciat la seva filla, l’actriu Nausicaa Bonnín, a Twitter: “Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll… “Escolteu aquest silenci” deia el seu estimat Joan Brossa…” El 2013, Bonnín va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i va rebre un homenatge dels seus companys de l’Institut del Teatre, que va tenir lloc a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. En acabar l’acte, Bonnín hi va pronunciar aquest discurs, lúcid i sever, convidant els seus col·legues a continuar treballant pel futur del teatre. Amb les seves pròpies paraules, ens acomiadem d’aquest gran home de teatre de la cultura catalana.
“Aquest conjunt d’homes i dones que contribuïren a refundar l’Institut, el setanta, no venien d’un no-lloc ni d’un no-res. Venien d’una dissortada postguerra, l’ombra de la qual era allargada i durant la qual, tanmateix, l’Institut sobrevisqué. Venien, també, d’un país que a principi del segle XX començava a obrir els ulls a la modernitat. I d’un nom: Adrià Gual, que repensà la tradició i bastí un projecte d’escola i de teatre nacional. Una generació, doncs, aquesta, la que refundà l’Institut, que tenia noms i cognoms que son referents propers. A títol d’exemple: Ricard Salvat i Mario Gas: la cara i la creu del seny i de la rauxa; el primer des de l’escola Adrià Gual i el segon, des de la mobilització roja i negre del Diana. I també una entitat, l’ADB, liderada per Frederic Roda.
Un Institut, preservat això sí, des de l’any 1913, per la Diputació de Barcelona tot i sent sotmesa, aquesta, a les turbulències de la primera dictadura, als tantejos de la segona república i a la foscor del franquisme.
Jo, és a dir l’Hermann, des de la perspectiva de quaranta anys després d’aquell setanta, em veig, en aquells moments, com un ferroviari convençut que calia estar ben atent a una caldera en plena ebullició i, contribuir, per tant, a obrir el regulador que impedia alliberar l’energia reprimida.
La generació del setanta, de la qual jo formava part, intuïa que el canvi de via i de trajecte era pròxim i possible. Amb la complicitat d’alguns diputats oberts al diàleg, vàrem aconseguir obrir les comportes al teatre català més viu, creatiu i compromès. Aquell que s’havia nodrit, més o menys clandestinament, traspassant fronteres en sacsejadores anades i vingudes.
I és així com, des de la força del desig de canvi vàrem fer possible la irrupció, a l’Institut, d’un grup d’homes i dones del mon de l’art, la cultura i el teatre, fins aleshores extraviats o submergits en l’oblit, ben lluny de les llistes dels candidats oficials.
Convocats tots ells a partir d’aquest moment, per repensar el “d’on veníem” i projectar el “on volíem anar”.
Dit això, se m’apareixen desordenadament els rostres d’uns primers col·laboradors: Frederic Roda, desplega per a l’Institut la seva valuosa xarxa de relacions. Xavier Fàbregas, des de la saviesa, ens rellegeix el passat de la nostra cultura teatral per establir els ponts que cal creuar per a mirar cap al futur. Andreu Vallvé i Manel Serra, fidels, rigorosos i d’impagables valors humans. Francesc Nel·lo, home d’estil, culte i discret. Pere Portabella, Miquel Porter i Joan Enric Lahosa, des de les arts visuals, el pensament i el compromís polític, contribueixen a obrir l’Institut a nous llenguatges. Anna Maleras, ens proposa olorar perfums nova yorquins per a la dansa contemporània.
Fabià Puigserver, de retorn de Polònia, ens obre les portes a una profunda revisió de la dansa clàssica amb l’exigència i el rigor de l’Europa de l’Est, aportant a l’Institut la presencia permanent de pedagogs i pedagogues polonesos. El mateix Fabià que, junt amb Iago Pericot, de nissaga republicana i escola lliure, remodelen el departament d’escenografia. Pawel Rouba es posa al capdavant de l’escola de pantomima i des d’ella, genera tota una tradició de teatre de gest de la qual encara ens nodrim. Joan Baixas, el de “La claca” i “Morí el merma”, i Harry Vernon Tozer consoliden la tradició catalana dels titelles i les marionetes.
Ah! I Jaume Melendres amb la seva inequívoca seducció, injecta els valors de la dialèctica i la disciplina. I també Carlota Soldevila, aquella Carlota fidel que un dia, poc segons després de la mort de Franco, apareix a l’Institut amb el seu característic glamour amb copes i botelles de xampany, desfermant així un terrabastall festiu que difícilment oblidarem.
Les aules del carrer d’Elisabet se’ns queden petites, tot i que els tallers d’escenografies es fan en els soterranis del Palau Güell. I vet aquí que un dia, en Joan Font, el de Comediants, que juntament amb Lluís Pasqual tornaven d’un “nord enllà”, es posa al capdavant d’una operació okupa envaint, en una mena de “no nos moveran”, els locals de Sant Pere més Baix que, en aquests moments, la Diputació no utilitzava. I ens instal·lem.
Aquesta generació del setanta, amb la complicitat de l’alumnat (recordo llargues sessions de convivència i debats, tancats en un hotel del Vallès) formula uns nous plans pedagògics, transversals quasi tots ells, que cohesionarien la institució en una sola i clara direcció. I al mateix temps, revifa les cendres d’un projecte de teatre nacional a desplegar a partir d’una xarxa de centres comarcals. Un teatre nacional vertebrat des de l’autoritat moral i patrimonial de l’Institut del Teatre.
Certament, no es va aconseguir tot allò que es pretenia. És quan Josep Montanyes amb el suport de Guillem Jordi Graells, recull la torxa d’aquella institució i es posa al front amb l’autoritat i energia que el caracteritzava. Després, Pau Monterde, que ens arribava, junt amb Feliu Formosa del “Globus” de Terrassa, – un lloc de peregrinatge per al teatre independent -. Més tard, Jordi Coca, “el meu permanent germà petit”, assumeix la direcció i consolida moltes de les coses que havien germinat el setanta.
I molts altres: Jose Sanchis Sinisterra, Joan Castells, Pepitu Benet i Jornet, Coralina Colom, Josep Maria Arrizabalaga, Miguel Montes, Pere Planella, Joan Abellan, Joan Oller, José i Conxita Lainez, Andrés Leparsky i la Barbara Kasprovich… I tots aquells que segur ara m’oblido…
Ara, 2013, cent anys després de la fundació de l’Institut del Teatre i quaranta anys de l’anomenada refundació del setanta (paraula aquesta, segellada pel meu amic i actual director Jordi Font) aquesta casa es troba en el moment propici per afrontar una profunda remodelació. No parlo de refundació. Aquesta ja es va fer. Si no de remodelació. És a dir, donar respostes clares i contundents per al futur. Futur com a país. Futur en relació als nous reptes de la mobilitat. Futur per un teatre en el que la paraula esdevingui viva i el pensament obert. En el que es retrobi de nou la poètica del cos i l’essència de la forma.
La societat ha canviat i molts dels seus valors, també. Ens cal afrontar-ho i això només es pot fer des d’una institució ben cohesionada. Des d’un projecte inequívoc que comprometi a tots i cadascun dels que en formen part com a directius, com a pedagogs i com alumnes.
Futur en el que, finalment, es doni resposta a les paraules de Josep Palau i Fabre: ‘El desoïment de la nostra tragèdia és només una part de la nostra tragèdia col·lectiva.’”
Hermann Bonnín (14 d’octubre de 2013)
Barcelona 25/09/2020 – NÚVOL
Comentaris recents