ASSEDAGATS. Teatre entre plàstica.
M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.
Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.
Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.
Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.
Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.
Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.
Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.
Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.
Carles Lucas Giralt.
Comentaris recents