Crítica de FRANKESTEIN

by | març 8, 2018

…JUGAR A SER DÉU TEU UN PREU MOLT CAR

Qui no coneix Frankenstein? S’ha escrit tant sobre el personatge obsessionat a infondre vida – creat el 1818 per Mary Shelley – que resulta difícil afegir alguna cosa nova.

L’obra de Shelley fa ressò dels experiments de l’època amb corrent elèctrica per narrar-nos com el científic Víctor Frankenstein (Àngel Llàcer) intenta crear una criatura perfecta amb trossos de cadàvers. Quan veu, però, que el resultat no és l’esperat, abandona el monstre (Joel Joan) a la seva sort. Sol, espantat, sense saber què ha passat.

Frankenstein juga a ser Dėu però descobreix que crear contra natura té un preu molt alt. “Quan es dóna vida, no es pensa en les conseqüències”.

Frankenstein al TNC rebutja la seva creació perquè no és el que esperava

L’adaptació de Frankestein que Carme Portaceli dirigeix al TNC destaca pel tractament psicològic dels seus personatges. Frankenstein i la criatura (sense nom propi) viuen un procés de transformació en sentit contrari, gairebé sense coincidir a escena, que els reuneix al final de l’obra en una lluita a mort.

Quin dels dos és el monstre? Aquell que crea del no res una horrible criatura? o aquell que intenta sobreviure en un món hostil que el rebutja per la seva aparença física?

Encara que mai han estat units pel cordó umbilical, la connexió entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és molt intensa perquè el seu concepte de creació està també molt lligat al de la maternitat (només començar l’obra, ens explica la mort de la seva mare durant el naixement del seu germà). 

A qui imita Frankenstein? a Déu? o a la natura que permet a les dones engendrar fills? Possiblement als dos.

L’obra de Frankestein també ens parla d’amor i rebuig

A més de parlar sobre la creació de la vida i l’ètica de la ciència, Frankenstein parla d’amor, rebuig i abandonament. La criatura no entén perquè és rebutjat per aquell que l’ha creat. L’obra ens recorda la responsabilitat que suposa donar vida i l’obligació de protegir el resultat encara que no respongui a les nostres expectatives.

El monstre se sent desemparat fins que apareix De Lacey (un esplèndid Lluís Marco) que representa el que Frankenstein no pot oferir: l’amor d’un pare. Ell és l’únic capaç de veure en el seu interior, acceptar-lo com és i d’ensenyar-lo a viure (a alimentar-se, vestir-se, parlar, o llegir). La relació entre la criatura i De Lacey representa el camí de la foscor a la llum, del rebuig a l’amor.

És molt interessant l’escena en què el monstre aprèn a parlar i descobreix un món que el porta a dir: “com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”. La maldat inicial de la criatura només és resultat del seu desconeixement del món, de la por i d’un inevitable sentit de supervivència.

Joel Joan i Àngel Llàcer formen un bon duet interpretatiu a Frankenstein

Pot resultar estrany veure Àngel Llàcer i Joel Joan en un paper dramàtic però els dos se’n surten molt bé. Àngel Llàcer dóna vida a un científic turmentat, obsessionat per crear vida i marcat per la mort prematura de la seva mare.

El personatge que interpreta Joel Joan demana un esforç físic addicional ja que, per representar l’immens monstre de gairebé dos metres i mig, ha d’anar encorbat durant tota la funció. A més, ha d’expressar sense paraules la dualitat de sentiments que pateix una criatura deforme amb un cor pur. Bellesa estètica i espiritual no van de la mà.

Finalment, Frankenstein i el monstre es troben. Ha llegit el diari on s’explica el procés de la seva creació i demana una companya que l’estimi. Perquè, de fet, la criatura només vol amor. Frankenstein accepta repetir l’experiment però les dramàtiques circumstàncies l’han fet canviar … i això provoca el desenllaç final.

Una posada en escena que juga amb la llum i la foscor

Tant la posada escena, com el vestuari i la caracterització (especialment la de Joel Joan) complementen l’argument i creen un ambient fosc i tenebrós com pertoca a un dels referents de la novel·la gòtica. Llum i foscor, blanc i negre, projecció en pantalla d’imatges sinistres o belles, i una pasarela mecànica que transporta els actors d’una banda a l’altra de l’escenari….  s’alternen per mostrar-nos la lluita entre creador i creat.

L’11 de març farà dos-cents anys que Mary Shelley va crear amb la seva ploma un dels personatges més famosos de la literatura universal, en un món governat per homes. No trobo millor manera que retre-li un merescut homenatge – coincidint amb aquest aniversari i el dia de la dona treballadora – que anar a veure aquesta adaptació del clàssic.

Lluïssa Guàrdia

ON PODEM ANAR?

by | febr. 27, 2018

Badalona 27 de febrer de 2018

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Discreta oferta la d’aquest proper cap de setmana, encara que trobem interessant la presentació del ballet de la Quinzena de Dansa catalan, que també s’oferirà a les escoles de primària i el desenvolupament de la Gala Solidària de Màgia.

 Les exhibicions màgiques que se celebren al llarg de la setmana del Festival de Màgia de Badalona – XVIII Memorial Li-Chang s’oferiran als llocs següents: dimecres 28, a les sis de la tarda, a la Biblioteca Llefià-Xavier Soto, amb l’actuació del Mag Selvin; dijous 1 de març, a les sis de la tarda, actuarà Jordi Porta, a la Biblioteca de Can Casacuberta, i el mateix dia i hora, el Mag Gerard, serà qui farà una funció a la Biblioteca de Sant Roc.

Dissabte 3 de març, a les sis de la tarda, al Teatre Zorrilla, s’oferirà, Quadres d’una exposició, un espectacle de dansa clàssica pensat amb l’objectiu d’apropar aquest art al públic familiar. Quatre ballarins magnífics, de la mà de Roser Muñoz i Joan Boix, fundadors i directors del Centre de Dansa de Catalunya, ens agafaran de la mà per endinsar-nos en aquesta famosa suite de quinze peces musicals, composta per Mussorgski com a homenatge a Viktor Hartmann. Aquesta producció ha estat creada i produïda per la Quinzena Metropolitana de Dansa. Prèviament, s’hauran fet unes funcions per a alumnes d’escoles de primària els dijous 1 i el divendres 2 de març.

Enguany la Gala Solidària de Màgia, presentarà l’actuació dels mags Alex Gilabert, Maria Altés, Maga Game i Set de Màgia, el diumenge 4 de març, a les sis de la tarda, al Teatre Blas Infante. Els beneficis es destinaran al projecte SOLIDARIMÀGIA, que portarà la seva màgia als col·lectius més desfavorits de l’interior de la República Dominicana i als bateys haitians, on les condicions de vida són infrahumanes i on els nens i nenes mai han vist un mag realitzant els seus trucs.

El decumanus del Museu de Badalona, dissabte 3 de març, a dos quarts de nou del vespre, serà l’escenari del concert Cor i arpa, en què intervindran l’arpista Esther Pinyol i el Cor Aurica, a més de dues trompes. La direcció és a càrrec d’Aleix Oliveras i s’hi interpretaran obres del romanticisme de Brahms, Schumann, Jenner i Ceremony of Carols de Britten.

La companyia barcelonina Magatzem d’Ars, després del gran èxit amb La Caputxeta i el llop, torna de nou al Círcol amb la seva visió particular del conte més famós de l’escriptor escocès Andrew Lang, aquest diumenge 4 de febrer, a les sis de la tarda, amb la representació d’Els tres porquets.

 Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

Crítica de SI MIREU EL VENT D’ON VE, per Carles Lucas Giralt

by | febr. 15, 2018

Si mireu el vent d’on ve, veureu el Lliure com dança…

Diu una  cançó infantil de tota la vida i que malgrat passin els anys, res no la traurà de les boques dels infants i els educadors, de “Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dança”.  Possiblement per això, el temps no fa canviar gaire els conflictes familiars d’una família de l’Anglaterra rural, dedicada al cultiu de pomes, com aquella recordada pel·lícula  “Les normes de la casa de la sidra” tot i que aquest cop sense orfenats, però amb algun conflicte amb nens pel mig, que no puc desvetllar-vos ara.
He de confessar, abans de res, que sóc fan incondicional de la Vilarasau, i que vaig escollir l’estrena gratuïta, de l’abonament d’aquest any, sense preocupar-me de res més, però he de dir que el Farelo – ja fa temps que se’l pot anomenar directament pel cognom, com es fa amb els grans – està brillant, molt i molt brillant, amb un paper d’aquells que en diem “agraïts” sempre que es facin bé.
El conflicte escènic és evident des del primer moment, l’Irene ha perdut el marit, i la companyia d’en Len no podrà substituir gran cosa, si fa no fa com la d’en  Roy, com no sigui mantenir el rol de la mestressa de la casa que sempre ha hagut “de cuidar homes”. L’entreacte – a mi no m’agraden els entreactes –  després de la gran caiguda de fulles i de pomes, et permet dirigir-te cap a la segona part on es desvetllarà el motiu de tanta “mala llet”, considerant que la preparació ha estat ben plantejada, a la primera,  potser de forma una mica massa llarga al meu entendre. He de dir que veure teatre no m’agrada, el que m’interessa és viure’l, i això, des de la fila 9 de la Puigserver, no em resulta possible – dieu-me maniàtic, però és el que hi ha-.  A mi el teatre m’agrada sobretot des de l’escenari, però més enllà de la fila 5, soc home mort. Ahir era l’estrena, i suposo que compartir sala amb tant companys de vici i ofici – tot i que ells cobren i jo no, els considero els meus col·legues – té el preu de no “pillar” fila 1, que és on jo em moc millor.
Si mireu el vent d’on ve, és un espectacle gran, en una sala gran i amb dos grans al repartiment, acompanyats de tres joves (Claudia Cos, Lluís Marquès i Laura López) que mantenen el nivell, tot i que pel meu gust – i això és cosa del director, en Fernando Bernués – quan es crida molt, em motivo poc, una mica com quan en un espectacle en un gran escenari, s’ha de córrer per no alentir la situació. El drama en veu baixa em fa mantenir la respiració, els crits, quan n’hi ha massa,em distreuen.
A mi m’agrada molt el teatre, és difícil que un espectacle no m’agradi, sempre puc aprendre coses, i el text de Nell Leyshon no és una excepció. Espectacle recomanable, que no m’importaria tornar a “viure” des de la fila u. Segur que seria molt diferent.

Crítica de SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, per Josep Oliva Sase

by | febr. 14, 2018

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI

Avui a la Biblioteca amb funció especial de Tr3sc, he estat veient aquesta obra amb text d’Arnold Wesker i magníficament dirigida per Ferran Utzet. Ens parla de la família Kahn, una família comunista, activistes, molt unida i amb fortes conviccions polítiques. El temps i el progrés, s’encarregaran d’anar destruint aquesta unitat fins a aconseguir que quedi totalment fragmentada. Una filla decideix deixar de banda la política i anar-se’n a viure al camp allunyada de la ciutat, un altre fill posa un negoci que li ofereix brillants resultats i els diners poden més que els seus ideals, i el pare pateix una greu malaltia que també.l’aparta de la política. L’única que es manté fins al final fidel a les seves creences, és la mare. Una escenografia nua, mutant que va incorporant i traient els elements d’atrezzo necessaris per a cada moment, totalment diferent al que estem acostumats. Pel que fa a la interpretació tots sense excepció fan un excel·lent treball grupal però vull destacar Màrcia Cisteró en el personatge de la mare que m’ha semblat extraordinari.

Un text potent que no deixa indiferent, molt actual, i que cal veure. Un encert més de la perla 29.

Crítica de LA TRISTEZA DE LOS OGROS, per Carles Armengol

by | febr. 13, 2018

Els horrors inexplicables

L’adolescència és una etapa de la vida molt vulnerable, extremadament fràgil i sensible, tot i que tingui una aparença marcada per la rebel·lia i l’inconformisme. Les notícies sobre adolescents que han patit bulling, abusos de tot tipus o senzillament que han estat víctimes de les xarxes socials són cada vegada més nombroses. Fabrice Murgia agafa dos casos ben singulars, el d’una nia que va estar vuit anys segrestada i el d’un noi alemany que va decidir disparar contra els seus companys d’institut, tot i que podria haver escollit entre un reguitzell de casos esfereïdors i igualment reals. Amb tot això, l’autor aprofita per parlar de les tristes existències d’aquests joves, però també de la covardia, de la incomprensió, de l’aïllament i, com no, d’un petit fil d’esperança. Fins i tot li queda temps per fer un apunt al cas de les tres nenes d’Alcàsser i al lamentable espectacle periodístic que va desencadenar.

La direcció, del mateix Murgia, és àgil i provocadora. Des d’un bon començament juga amb l’espai sonor, els dos habitacles tancats on es confina als protagonistes i una mestra de cerimònies molt especial que reparteix joc, aporta tocs d’humor i condueix el destí dels personatges. La utilització del vídeo també demostra una gran intel·ligència escènica, i el recurs del micro (amb la conseqüent deformació de les veus) acaba de crear una mena d’univers fictici que aporta una certa distància a tant de dramatisme. Les interpretacions dels joves Olivia Delcán, Andrea San Juan i Nacho Sánchezsón l’altre gran encert d’un espectacle que potser podria haver polit una mica més la seva dramatúrgia, però que mostra tanta veritat i ràbia que el fan absolutament necessari i imprescindible.

Crítica de BLASTED, per Carles Lucas Giralt

by | febr. 9, 2018

Blasted, de Sarah Kane. Violència i molt més

.No va tenir una bona acollida l’estrena de Blasted, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres el mes de gener de 1995, potser per això, s’ha fet un nou  intent a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya de la mà  d’Alicia Gorina. Blasted parla de violència, i no precisament del u d’octubre de 2017 sinó de la violència com a mitjà i com a tema, un tema d’aquells que – lamentablement – sempre és actual.
 I ho fa en un espectacle amb tres parts més o menys marcades, on la violència de gènere i del poder sobre l’altre, la guerra i el desastre final que sempre acompanya aquesta lamentable actitud, van portant el públic de sorpresa en sorpresa al llarg d’una hora i 45 minuts.
Ens va costar una mica, situar l’acció, on era aquell hotel on Ian vol violentar Cate, possiblement per treure enfora la violència d’un càncer de pulmó que “el podreix per dins”. L’entrada del soldat ens va despistar tot i que comentant-ho al sortir – aquest aspecte del teatre és bàsic – pensem que és un lloc intemporal tot i que fa olor de guerra dels Balcans.
La veritat és que la guerra, sigui a Europa, a Àfrica o a l’Orient mitjà, sempre va de la mateixa manera; sacrificis inútils de vides humanes per servir els interessos d’uns pocs.Tot i ser la violència el tema principal, l’espectacle de la petita del TNC no ho és del tot, possiblement la posada en escena fa crear un clima irreal, o potser és la cortina transparent que envolta l’habitació, la qüestió és que no et fa patir, vas seguint la magistral actuació de l’Arquillué – un monstre en tots els sentits – la Marta Ossó (la Rosa tatuada) i el Blai Juanet, a qui veia, crec, per primer cop.
L’espectacle està ple d’encerts escenogràfics, alguns complexos, d’aquells que no s’arreglen pujant o baixant escenaris, sinó dels que es fan en un ràpid fosc, i on es compta amb la complicitat del repartiment, que va merèixer i molt, les continuades sortides a saludar a que els va “obligar” el públic.
Cate és una noia jove amb algun problema de tipus emocional- somriu de forma infantil, es xucla el dit, tartamudeja… – que comença l’espectacle explicant-nos sense paraules, de què va el personatge, mentre mirem d’afanyar-nos a localitzar la nostra butaca. Ian és un tipus que ningú voldria a prop, un periodista que du pistola, i que acaba reclamant que el déu en qui no creu, l’ajudi a fer el darrer pas de la vida i acabi amb el seu patiment.
El soldat és això, un soldat, la representació de la violència gratuïta, doncs sense violència no tindria sentit, de la violència enfront de tot, la maldat, el gust per violar la  integritat del dèbil, una xacra humana que la història ha volgut normalitzar. Fins i tot hi ha ministres que se’n cuiden i els compren joguines cares per destruir vides humanes, i els condecoren…. Tenim massa a prop la violència que van partir els nostres conciutadans entre l’agost i l’octubre del 2017, com per no pensar en molts moments si ens estan parlant de tot això, o de qualsevol altra notícia que pot ferir la sensibilitat de l’espectador.
No puc dir que Blasted sigui un espectacle bonic, tot i que el començament ho pugui indicar, amb la innocència que desprèn la noia, i el somriure protector de l’home gran, que poc a poc anirà mostrant la seva cara més autèntica, i ens farà caure del núvol.
Molts conflictes es resolen amb mestria – aplaudiment a la direcció i l’escenografia -, detalls aparentment senzills com el nadó, els ulls, la terra, la violació – perdoneu la filtració – es presenten d’una forma original que sempre agrada. No es tracta de buscar un fil argumental, es tracta de veure el missatge que traspua, i tant podeu veure detalls del Rei Lear, com d’Incendis, per posar dos exemples molt propers a la nostra cartellera.
No puc dir que sigui un espectacle per a tots els públics, però el teatre que a mi m’agrada, mai ho és. Sarah Kane, és una autora a seguir. Els que ho vam viure ahir, ho vam viure com un teatre necessari i diferent. Aplaudiment sonor, un cop Ian ens diu: “Gràcies” i es fa el fosc final.

Crítica de LA VISITA DE LA VELLA DAMA, per Carles Armengol.

by | gen. 31, 2018

Les titelles humanitzades de Dürrenmatt

Friedrich Dürrenmatt sempre ha estat un autor d’arguments durs, humor inesperat i un alt component simbòlic. La visita de la vella dama és una de les seves peces cabdals, juntament amb Els físics, Enric V o Ròmul el Gran. Feia anys que la peça no es representava a Barcelona (recordo una versió del CDN, amb María Jesús Valdés, l’any 2000) i sembla ser que l’espera ha valgut la pena. El públic s’ha tornat a trobar amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions que encara valen a dia d’avui i amb un clàssic modern que potser no té el reconeixement d’altres.
La gran aportació de Jordi Palet i la companyia Farrés Brothers ha estat la de barrejar l’art titellaire amb l’obra del dramaturg suís. Tot i que Dürrenmatt deia que “jo descric homes, no titelles”, és cert que algunes de les seves obres s’han representat amb màscares o amb recursos que deshumanitzen als personatges. I és que la base del seu teatre voreja sempre la farsa, però amb la tragèdia de rerefons Aquest cop, la tragèdia la planteja l’extravagant i enigmàtica Clara Zachanassian, un personatge venjatiu que Vicky Peña interpreta des d’un punt quasi expressionista i amb la imatge d’una gran nina de porcellana (un cop més, un ninot al servei d’una trama que està per sobre del destí dels seus protagonistes). En definitiva, un espectacle que cal veure, tant per la seva estètica com pel seu lirisme o per les interpretacions de Peña i del gran Xavier Capdet.

Crítica d’ ADOSSATS, per Carles Armengol

by | gen. 14, 2018

Estrident radiografia familiar

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació real. De fet, la manca de diàleg és el que vol impregnar tota l’obra, malgrat que els personatges no parin de parlar i de discutir-se durant una hora i mitja.

Les situacions que descriu Madaula en el seu text resulten divertides i la composició dels personatges -tòpics a part- és efectiva i aconsegueix el que es proposa. Ara bé, hi ha moments en que les estridències superen la credibilitat, i els girs de guió que hi ha cap al final no ajuden gaire al conjunt. D’altra banda, els actors compleixen bé amb la seva tasca, sobretot un Jordi Bosch pletòric que sembla passar-s’ho d’allò més bé. En resum, una comèdia costumista entretinguda a la que no val la pena buscar massa les pessigolles… i és que si haguéssim de treure alguna conclusió de la seva radiografia familiar potser hauríem de canviar el gènere i acabar parlant de drama.

Critica de MAFIA

by | gen. 13, 2018

Nota: 8 sobre 10

MAFIA de The Mamzelles Teatre va ser l’obra guanyadora del cicle DespertaLab2017, una beca creada per la Sala Atrium i la Nau Ivanow. I ara, podem tornar a gaudir d’aquesta obra de teatre a la Sala Atrium, una peça que ens sitúa a Calàbria als anys 90, a una petita cuina durant una calorosa nit d’estiu.

A l’obra de Mafia coneixerem la figura del “HOME”: Salvatore Maritzzo. Ell és un dels homes més poderosos de Calàbria. Les seves quatre filles estan esperant als homes de família per poder començar a sopar però, llavors, algú els hi dóna una noticia que farà que les seves vides canviin completament… 

Quatre dones a la cuina esperant als homes. Així és com dóna el tret de sortida aquesta proposta. Cadascuna d’elles amb una personalitat molt ben definida i un vincle molt important i fort amb el seu pare. Però, de sobte, es troben soles, abandonades i amb una terrible amenaça que posarà en perill les seves vides.

A “Mafia” ens trobem amb una obra original, sorprenent i molt dinámica on les quatre integrants de The Mamzelles defensen correctament els seus papers. D’entre elles, les que destaquen més són la Júlia Molins i Paula Ribó amb una interpretació molt ben definida i colpidora.

El ritme de l’obra és ascendent, encara que al principi està entretallat amb una ús excessiu de la música, la perfomance i les coreografies. Aquestes interrupcions, juntament amb la barreja de castellà i italià, fan que al principi costi una mica entrar a l’obra i que el ritme sigui inestable. Però, ràpidament, aquesta situació es solventa i ens trobem inmersos en una trama emocionant i disparatada que ens fa somriure i morir-nos de fàstic al mateix temps.

Els moments de la música electrònica, tot i que trobo que són una mica excessius, li dónen un contrapunt molt original a l’obra, a més de donar-li l’ènfasi i la intensitat a l’escena que s’està representant.

Però, sincerament, el discurs feminista que se li vol donar a aquesta obra trobo que està ficat una mica amb “calçador”. Durant l’obra quasi bé no es denuncia la situació de les dones que esperen a casa, queda en un segon pla i, després, al finalitzar l’obra es pretén donar un discurs que no s’ha notat gairebé en cap moment.

En definitiva, Mafia és una obra que et remou per dintre, que et deixa amb la boca oberta i que fa que t’ho passis d’allò més bé. Té elements molt originals i frescos que fan que Mafia marqui la diferència.

Crítica: CYRANO… una nit per enamorar-se de les paraules

by | des. 28, 2017

El Teatre Borràs acull l’obra “CYRANO”, basada en el clàssic d’Edmond Rostand “Cyrano de Bergerac”.

Aquest nom s’ha fet més famós per l’obra de Rostand que no pas per la pròpia producció poètica del dramtaturg Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, coetani de Molière, però sí, Cyrano va existir abans que se’l conegués per l’obra d’un altre dramaturg francès, que el va fer enorme.

Cyrano és un poeta lliure, rehivindicatiu, un soldat orgullós, digne i entranyable a la vegada, passional però capaç d’empassar-s’ho tot per tal de fer feliç una dona; Roxanne. Una de les històries més famoses de la literatura universal sobre el tema de la bellesa aparent i la que portem dins, sobre l’etern dilema; què és més important? l’aspecte físic o allò que no es veu?

L’obra d’Edmond Rostand fou estrenada a Paris l’any 1.897 i, ni llavors ni ara, mai han deixat de ser actuals els temes que plantejava; l’amor no passa de moda i els sentiments són atemporals.

Aquest cop, sota la dirección de Pau Miró, amb  Lluc Castells a l’ escenografia i Sílvia Pérez Cruz posant música a tanta emoció, la grandesa del personatge de CYRANO es multiplica amb la interpretació de LLUÍS HOMAR; un duet INMENS.

Lluís Homar, recentment guardonat amb el Premi Butaca al millor actor, es calça el perspicaç i romàntic nas de Cyrano i, de la mà de 4 únics actors més, esplèndids tots ells –Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori- torna a triomfar a dalt de l’escenari pel goig dels afortunats espectadors.

Amb el mateix equip que Terra Baixa, ens porten aquesta particular adaptació teatral, que, per altra banda, no canvia ni una gota el significat de l’obra original. Una excel·lent traducció del text, una acurada i simplista escenografia, neta, despullada d’elements superflus però que no se’n deixa cap d’essencial. Tot queda explícit i tot hi és, a la vegada que gairebé bé no hi ha res. Tot és subtil i elegant; les veus, els gestos, els pensaments.

Aquest “CYRANO” és absolutament imprescindible dins del panorama teatral actual de la ciutat de Barcelona. Una nit de paraules que no té importància on es pronuncien, de persones que és igual si són homes o dones, de pors i de traumes, d’orgull i sobretot d’amor. La historia d’un heroi que no és el Príncip Blau i d’una princesa que s’enamora primer d’una cara i després d’una ànima, que xiuxiuega sota les arbres.

Sense gèneres, sense formes ni guarniments… només paraules i sentiments.

Cyrano, amb Lluis Homar, és una obra sense “peròs”, a la que li posarem un 10 amb tota la nostra emoció i eufòria, que encara ens dura quan pensem en l’espectacle hem vist.  Sense “peròs” ni tampoc excuses per no anar-la a veure. Feu-vos un regal i no us la deixeu perdre… seria un pecat.

CYRANO al Teatre Borràs de Barcelona fins el 22 de febrer de 2018