XVII Concurs d’obres de Teatre Breu-Andreu Solsona 24

                          Obres participants:

De vacances si amb qui? – W.C. – Els canalons, un encàrrec? – La Píndola d’or – L’Arlequí de tristesa abismal -La Invitació – Free Tour – Lac Lunae – El funcionament del que es real te a veure amb els somnis – Les verges – Quan dol – Que em tornin les paraules que havia d’haver dit – L’assassinat de l’obrecartes – Casa nostra – Atzur – L  Les nenes – Seny aspriu – Pensaluce, venecià – L’ullal de l’enyor – Per fi de vacances!- Encara tinc la vida – Sarto – Dos anys, quatre mesos i un dia – Heroïcitats – La veïna del barri – Por d’acció – Hierofant Rebordonit – En algun lloc – Nu en roig – Serveis mínims – Parada i Fonda – Elena Jordi i nena Reiggini.Tardor del 45 – Els cineclubistes

A TOTS ELS AUTORS PARTICIPANHTS

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

XVII Concurs d’obres de teatre breu – Andreu Solsona 2024

Ahir a mitjanit, va acabar el termini per rebre textos per participar en el dissetè concurs organitzat per la nostra associació, en la que en tancar la participació podem dir que hem batut el rècord en rebre trenta-tres treballs, procedents de molts diversos llocs, destacant un text rebut des de La Plata (Argentina), així com de Madrid, València, Màlaga, Alacant, Lleida i de les comarques del Barcelonès, Barcelonès Nord, Baix Llobregat, Berguedà, Garraf, Osona, Vallés Or. i Oc.

Ara tot està en mans del jurat, que emetrà el seu veredicte a mitjans de setembre.

Badalona 1 juliol 2024

Afincada a la ciutat mexicana de Morella, la nostra paisana Rita Gironés, ha iniciat un cicle de lectures dramatitzades, amb la lectura del text de Yasmina Reza “Arte”. Llegiu la crònica de un diari d’aquella ciutat.

“Wow!! Encantada y asombrada de ver el trabajo que mi querida Rita Girones, ha desarrollado en la escuela de bellas artes!! Los chicos muy bien en la parte teatral pero yo que conozco a la directora, podía advertir en cada gesto, en cada palabra, la fuerza de mi amiga!! Felicidades Rita!! Me encantó tu obra! Desde ahora, soy tu fan! Aunque he de decir que no esperaba menos de ti!!

Badalona, 7 de febrer de 2023

ON PODEM ANAR?

Què podem veure:..

Si aquesta agenda arriba a temps, avui dimarts 7 de febrer, el Festival de màgia Li-Chang, torna a portar  a les biblioteques les actuacions de màgia. Les actuacions per a públic infantil i familiar, tindran lloc  a:   Biblioteca Canyadó i Casagemes – Joan Argenté, avui dilluns 7 de febrer, a dos quarts de sis, amb el Mag Koko.

Biblioteca Pomar, dimarts 8, a dos quarts de sis, amb la maga Joana Andreu

Biblioteca Lloreda, dimecres 9, a dos quarts de sis, amb David el Mag

També avui dimarts 7 de febrer a l’A.V:V. del Centre , a dos quarts de sis de la tarda, tindrà lloc una taller  de  titelles amb espectacle inclòs, a càrrec de Clara Algaba, per a nens de 2 a 10 anys, on aquests tindrà un cert protagonisme.

Mar Serra Grup torna a la sala Enric Borràs del teatre Margarida Xirgu, dissabte 11 de febrer, a les vuit del vespre, per presentar-nos Vívit, un viatge per la mediterrània. La sonoritat de Vívit, el seus tercer i darrer treball discogràfic, és essencialment mediterrània perquè en l’origen compositiu dels temes hi ha cançons d’arreu. El conjunt estarà format per: Mar Serra (piano); Lluna Aragón (violí); Gabriel Amargant (clarinet); Marti Serra (saxo); Bartomeu Barenghi (guitarra); Pau Lligadas (contabaix) i Joan Vidal (bateria).

L’Orfeó Badaloní – L’Ateneu,  dissabte 11 de febrer a dos quarts de set de la tarda ha organitzat al Museu de Badalona, La bogeria a l’òpera per fer un recorregut per la història i les escenes de la bogeria més fascinants del món de la lírica, amb el periodista i divulgador musical Albert Galceran

Aquest acte ha estat possible gràcies al patrocini de Tanatori de Badalona

Diumenge 12 de febrer, a la sala Enric Borràs, del teatre Margarida Xirgu,  a les sis de la tarda, primera sessió del Memorial Li-Chang 2023 als escenaris, amb ´l’actuació del Mag Edgard, amb el seu reconegut segell de qualitat i teatralitat, ens porta al Memorial Li-Chang Somriures, un espectacle de màgia familiar  lleuger, fi, dinàmic i alegre per a tota la família que busca apassionadament donar-nos tots els motius per fer bona aquella frase que diu: “avui és un bon dia per somriure”.

Torna el cicle Enjoy the Silence a El Círcol! En aquesta ocasió, diumenge 12 de febrer, a dos quarts de vuit del vespre, proposen gaudir en acústic d’Antonio Arco. El músic de Granada, ens oferirà un concert a cau d’orella per emocionar-nos amb la seva música.  De nom artístic Arco, es un cantant, guitarrista, compositor, escriptor y lletrista espanyol, conegut  anteriorment por haver integrat la banda granadina El Puchero del Hortelano fins a finals de 2015.​ A principis de 2016 va començar la seva  carrera en solitari.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

Jaume Arqué i Ferrerf

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la companyia, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.    CARLES LUCAS GIRALT

Ho sap tothom i és profecia: estem vivint una mala època pel que fa a les ocupacions dels teatres. Aquesta temporada està sent difícil, i els mesos de primavera sembla que la cosa està empitjorant. I espera’t. El bon temps i la calor conviden a passar el cap de setmana fora o a fer activitats a l’aire lliure. Però això passa cada any: ja se sap que la “temporada alta” dels teatres té lloc durant la tardor i l’hivern. Tradicionalment, els mesos de desembre i gener moltes famílies van a veure algun espectacle o regalen entrades als seus amics o familiars. Ara sembla que s’han unit tots els elements per gaudir de la tempesta perfecta: la ressaca pandèmica, la por d’algunes persones als espais tancats i la crisi econòmica. I esperem-nos. “Per què no anem al teatre?” sembla que és una proposta d’oci que cada cop es planteja menys gent.

Un parèntesi covidià em va fer quedar a casa durant uns dies, i tot i que alguns amics em deien “Ara ja no cal que et confinis!” tampoc tenia cap intenció d’anar a tossir pels teatres, la veritat. “L’espectador que tus” és un compte de Twitter que us recomano, no un comportament que calgui animar. Estic mal acostumat a anar sempre (o quasi sempre) a les estrenes, on les platees estan plenes d’amics i parents de la companyia, membres del sector teatral, crítics i prescriptors (a l’infern de dos en dos). Aquests darrers dies, he vist diversos espectacles a la segona o tercera setmana d’exhibició: el panorama és desolador. Sales grans i petites, teatres públics i privats, espectacles comercials i alternatius, tots ells amb platees molt poc poblades. Alguna amistat (secreta) m’ha deixat espiar una espieta (oxímoron), o el que és el mateix: les estadístiques que ADETCA comparteix cada setmana entre els seus associats, que mostren les ocupacions i recaptacions dels últims dies. El panorama és desolador.

Si sou molt teatraires potser haureu vist companyies (com La Ruta 40) o creadores (com Carla Rovira) expressant la seva preocupació a les xarxes, i demanant obertament als espectadors que vagin a veure els seus espectacles. Els teatres han vist com la gent ja no compra les entrades amb antelació i ho deixa fins a l’últim moment. El boca-orella necessita el seu temps per funcionar, i aquí entren en joc diversos factors: la mitjana d’edat del públic teatral (una edat estupenda), el preu de les entrades i una oferta teatral sobrecarregada. Fa temps que ho comento amb col·legues crítics i periodistes, i l’altre dia fins i tot amb la gran Imma Colomer: és impossible estar al dia i veure-ho tot. Aquesta “sensació de festival”, on si et despistes ja t’has perdut espectacles que només fan tres o quatre funcions, és cada cop més habitual a les nostres sales. Sempre estem parlant del mateix, però és que passen els anys i les coses no s’arreglen: produïm per sobre de les nostres capacitats? Hi ha prou demanda per tanta oferta d’arts en viu? I la pregunta més important de totes: els espectacles que programem interessen el públic?  Oriol Puig Taulé

Tinc la sensació que una part considerable de l’oferta escènica que podem trobar a la nostra cartellera interessa quasi únicament al públic “professional” o al mateix sector. Entre el musical més comercial i la performance més experimental hi ha un ventall de propostes que molt sovint passen sense pena ni glòria. Les vides dels espectacles són curtes, i l’absència d’un circuit real a Catalunya (on sempre giren les mateixes productores) fa que tot plegat sigui molt poc sostenible, tant a nivell econòmic com artístic: quin sentit té estrenar muntatges nous, si moren al cap de quatre setmanes? Per què no giren més les produccions dels teatres públics? Cal estrenar tantes

UNA EMPRESA MOLT ANIMAL

La companyia badalonina Món Animal Teatre celebra els seus deu anys (+1) de trajectòria remuntant el seu primer espectacle: la comèdia Món animal, d’Ivan Vallejo, obra amb què van néixer i de la qual van prendre’n el nom com a emblema. Especialitzada en comèdies de l’absurd, la companyia, que al llarg d’una dècada ha produït sis espectacles, va estrenar aquest nou muntatge de la seva obra fundacional al Teatre Margarida Xirgu de Badalona a finals de març, amb molt bona acollida per part del públic local, que ja coneix força bé el seu humor estripat. Ara, del 21 d’abril a l’1 de maig, desembarquen a Barcelona per realitzar vuit úniques funcions al rebatejat Golem’S Teatre de Gràcia (anteriorment conegut com a Almeria Teatre).

Una escena de «Món animal» a la seva estrena al Teatre Margarida Xirgu de Badalona. © Montse Busquets

El text de Vallejo, editat per l’editorial badalonina Pont de Petroli, va ser guardonat a la tercera edició del Premi de Teatre Breu Inicia’t, impulsat pels Amics del Teatre Zorrilla de Badalona, just l’any que el guardó es va integrar dins dels premis literaris Ciutat de Badalona. Un premi que, posteriorment, va passar a anomenar-se Premi de Teatre Breu Andreu Solsona en honor a aquest insigne actor, director i gestor cultural, exmembre d’Els Joglars, mort el 2018 i que havia dirigit el Teatre Zorrilla de la ciutat des de la seva reobertura el 1999 fins a l’any 2005.

El muntatge original de l’obra de Vallejo també va ser reconegut com a millor Producció de Badalona a Escena el 2011 i va ser distingit amb una Guineueta a millor espectacle, els premis locals de les arts escèniques badalonines. Dirigida per l’actriu Míriam Puntí, com la resta de muntatges de la companyia, l’obra és una paròdia salvatge del món laboral i de les seves vicissituds en un món eminentment neoliberal. Cinc treballadors mal avinguts –i un parell d’empleats anònims– hauran de sobreviure a les idees animals d’un cap esbojarrat obsessionat per la cobdícia i per incrementar els beneficis de l’empresa costi el que costi.

L’autor ha reescrit el text original per adaptar-lo als temps actuals i per introduir un nou personatge, el d’una coach motivacional que, en lloc d’ajudar, embolica encara més la troca. De fet, el context d’incertesa laboral i de precarietat econòmica que parodia l’obra, clarament vigent quan es va estrenar el text el 2011, just després de la crisi econòmica del 2008, continua sent igual de vigent ara que ens encaminem cap a un futur incert arran de la pandèmia i del conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna que ha trastocat les finances de mig Europa.

Una escena de «Món animal» a la seva estrena al Teatre Margarida Xirgu de Badalona. © Montse Busquets

El repartiment compta amb el redactor de Núvol, Jaume Forés Juliana, juntament amb la resta de membres de la companyia: Toni Alonso, Judit Badosa, Montse Rodríguez i Mireia Torné; així com amb les col·laboracions especials de Víctor Álvaro, que encarna a l’esbojarrat cap de l’empresa, i de Toni Forteza Jr.,que interpreta els dos empleats anònims.

No és el primer cop que la companyia badalonina mostra la seva feina a la cartellera barcelonina; els seus dos espectacles anteriors, La cantant calba (2018) –el clàssic de Ionesco paradigma de les obres de teatre de l’absurd– i La vetlla fúnebre (2016) –una comèdia mortuòria de Guy Foissy per la qual van rebre una altra Guineueta a millor espectacle– ja van fer diverses temporades a l’Almeria Teatre.

Anteriorment, també havien mostrat el seu segon espectacle, L’honorable Matarrates (2012), una sàtira política de Joan Guasp sobre els governs balears de Jaume Matas, al Teatre del Raval. De fet, aquesta sàtira, així com el seu tercer muntatge, Un quilo d’invisible (2014), de Joan Miquel Oliver, van arribar a realitzar una breu gira mallorquina després de les respectives estrenes catalanes, en equipaments escènics d’Alaró, Sóller, Lloseta o Vilafranca de Bonany.

Després d’abordar temes com l’explotació laboral, la corrupció política, els límits de l’ètica o la hipocresia, la companyia Món Animal torna a la càrrega reformulant l’espectacle que els va veure néixer. Tots plegats són més grans i madurs, però el seu humor continua intacte i, sobretot, ja fa una dècada que comparteixen escenari, fet que els atorga una experiència i complicitat escèniques que es noten quan surten a escena.

Article publicat per NÚVOL, el dia 20/03/2022.

L’oreneta. L’espectacle del dolor