Ho sap tothom i és profecia: estem vivint una mala època pel que fa a les ocupacions dels teatres. Aquesta temporada està sent difícil, i els mesos de primavera sembla que la cosa està empitjorant. I espera’t. El bon temps i la calor conviden a passar el cap de setmana fora o a fer activitats a l’aire lliure. Però això passa cada any: ja se sap que la “temporada alta” dels teatres té lloc durant la tardor i l’hivern. Tradicionalment, els mesos de desembre i gener moltes famílies van a veure algun espectacle o regalen entrades als seus amics o familiars. Ara sembla que s’han unit tots els elements per gaudir de la tempesta perfecta: la ressaca pandèmica, la por d’algunes persones als espais tancats i la crisi econòmica. I esperem-nos. “Per què no anem al teatre?” sembla que és una proposta d’oci que cada cop es planteja menys gent.
Un parèntesi covidià em va fer quedar a casa durant uns dies, i tot i que alguns amics em deien “Ara ja no cal que et confinis!” tampoc tenia cap intenció d’anar a tossir pels teatres, la veritat. “L’espectador que tus” és un compte de Twitter que us recomano, no un comportament que calgui animar. Estic mal acostumat a anar sempre (o quasi sempre) a les estrenes, on les platees estan plenes d’amics i parents de la companyia, membres del sector teatral, crítics i prescriptors (a l’infern de dos en dos). Aquests darrers dies, he vist diversos espectacles a la segona o tercera setmana d’exhibició: el panorama és desolador. Sales grans i petites, teatres públics i privats, espectacles comercials i alternatius, tots ells amb platees molt poc poblades. Alguna amistat (secreta) m’ha deixat espiar una espieta (oxímoron), o el que és el mateix: les estadístiques que ADETCA comparteix cada setmana entre els seus associats, que mostren les ocupacions i recaptacions dels últims dies. El panorama és desolador.
Si sou molt teatraires potser haureu vist companyies (com La Ruta 40) o creadores (com Carla Rovira) expressant la seva preocupació a les xarxes, i demanant obertament als espectadors que vagin a veure els seus espectacles. Els teatres han vist com la gent ja no compra les entrades amb antelació i ho deixa fins a l’últim moment. El boca-orella necessita el seu temps per funcionar, i aquí entren en joc diversos factors: la mitjana d’edat del públic teatral (una edat estupenda), el preu de les entrades i una oferta teatral sobrecarregada. Fa temps que ho comento amb col·legues crítics i periodistes, i l’altre dia fins i tot amb la gran Imma Colomer: és impossible estar al dia i veure-ho tot. Aquesta “sensació de festival”, on si et despistes ja t’has perdut espectacles que només fan tres o quatre funcions, és cada cop més habitual a les nostres sales. Sempre estem parlant del mateix, però és que passen els anys i les coses no s’arreglen: produïm per sobre de les nostres capacitats? Hi ha prou demanda per tanta oferta d’arts en viu? I la pregunta més important de totes: els espectacles que programem interessen el públic? Oriol Puig Taulé
Tinc la sensació que una part considerable de l’oferta escènica que podem trobar a la nostra cartellera interessa quasi únicament al públic “professional” o al mateix sector. Entre el musical més comercial i la performance més experimental hi ha un ventall de propostes que molt sovint passen sense pena ni glòria. Les vides dels espectacles són curtes, i l’absència d’un circuit real a Catalunya (on sempre giren les mateixes productores) fa que tot plegat sigui molt poc sostenible, tant a nivell econòmic com artístic: quin sentit té estrenar muntatges nous, si moren al cap de quatre setmanes? Per què no giren més les produccions dels teatres públics? Cal estrenar tantes
Comentaris recents