Els teatres estan tancats fins a pròxim avís, ja ho sabem. Però això no significa que l’activitat s’hagi aturat. El TNC continua, amb l’ajuda inestimable d’Arola Editors, publicant textos teatrals sense parar. Ara mateix acaba de sortir del forn Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Es tracta d’un llibre important, tant per la seva mida (és un d’aquells totxos que fan patxoca de la col·lecció “Teatre reunit”) com per la reivindicació (i/o descobriment) d’una sèrie de dramaturgues, oblidades o poc conegudes. El moment històric és clau, ja que abraça l’últim terç del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX, abans de la destrossa de la guerra. L’antologia i el pròleg són obra de Mercè Ibarz, que reivindica les nostres autores pioneres però no des de l’arqueologia o la museïtzació, sinó des de la vivesa de les seves paraules.
Algunes de les ‘Pioneres modernes’ del llibre publicat per Arola i el TNC.
“Els teatres són tancats, i les llibreries també”, ja m’imagino que em direu. No patiu: el Teatre Nacional de Catalunya ha engegat la campanya El TNC a casa, que entre les seves accions inclou l’obertura en línia més de 60 títols, que es poden llegir de manera gratuïta en format digital. Des de la lletra “A” d’Aguilar fins a la “Z” de Zarzoso, passant per noms com Cunillé, Dimitriadis, Kane, Norén o Pitarra. Pel que fa als “Teatres Reunits”, alguns d’ells encara inèdits a les llibreries, com el dedicat a Antonio Tarantino o el que ara ens ocupa, aquests estan a la venda. El TNC i Arola enviaran el text en format digital al comprador, que el podrà passar a buscar en format paper un cop s’acabi el confinament. Servidor de vostès ja té el volum de les Pioneres modernes en format digital i, tot i la incomoditat de llegir en PDF, puc afirmar que és una meravella.
“Dur desig de durar” és el títol del pròleg escrit per Mercè Ibarz, una cita de Paul Éluard que li serveix per explicar que això no va de recuperar o redimir les autores oblidades: són les mateixes obres que ho reclamen. “Les obres són vives, és la seva gràcia i la seva potestat”. No ens trobem davant de la nova missió de l’equip d’Indiana Jones teatrals (Albertí, Arribas i companyia) del TNC, al contrari. Les autores ens diuen “Ei, hola! Som aquí”. Aquest volum s’entén, és clar, en relació amb l’Epicentre Pioneres que s’ha vist, com tot, sobtadament truncat per la crisi sanitària del covid-19. Solitud va ser l’únic muntatge que va poder ser estrenat, del qual se’n van poder fer poquíssimes funcions. No van poder confrontar-se amb el públic, però, ni la posada en escena de L’huracà de Carme Montoriol, ni les lectures dramatitzades d’Una venjança com n’hi ha poques de Lluïsa Denís, Les cartes de Víctor Català, i Es rifa un home! de Rosa M. Arquimbau. Tampoc es van poder estrenar la lectura de Solitud a Stromboli. Somnis, Signes i Símbols –monòleg de Núria Casado Gual inspirat en un estudi de Rosa Delor– ni el concert dedicat a les compositores del Modernisme, que s’havia de celebrar aquest dijous 2 d’abril. Quin desastre.
Mercè Ibarz ho té clar: “La literatura dramàtica no és el teatre, igual que la partitura no és la música ni el guió el cine”. El teatre com a text o com a espectacle, que deia aquell. Les obres presentades (un total de dotze, més quatre de breus, a l’apèndix) estan ordenades de manera inversa: de les més modernes a les més antigues. El volum comença als anys trenta del segle XX, amb una llengua moderna, radiofònica i periodística, i finalitza als anys setanta del XIX, amb un català més arcaic, en molts aspectes, però infinitament ric i acolorit. Anem a la teca. Els textos publicats són: Marie la Roja…, de Rosa Maria Arquimbau (1938); Florentina, de Maria Carratalà (1938); Judith, de Maria Lluïsa Algarra (1936); L’estudiant de Girona, de Llucieta Canyà (1936); Ha passat una oreneta…, de Cecília A. Màntua (1936); L’huracà, de Carme Montoriol (1935); Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís (1931); Herències, de Maria Domènech (ca. 1925); Els ídols, de Carme Karr (1911); Isolats, de Felip Palma (Palmira Ventós, 1909); Les cartes, de Víctor Català (Caterina Albert, 1899); i Teresa, de Dolors Monserdà (1876). A l’apèndix, podem trobar els textos L’enrenou del poble, de Felip Palma (1909); El sant de la senyora Mercè, de Maria Domènech (1918); Amor mana, de Dolors Monserdà (1919); i Els caçadors furtius, de Lluïsa Denís (1931). El volum té 452 pàgines. Estareu distrets una bona estona.
La prologuista és escriptora, periodista cultural i Doctora en Comunicació Audiovisual, i això es nota. Si estem parlant del teatre fet a cavall del segle XIX i el XX, és inevitable parlar de la fotografia, el cinema, la ràdio o la premsa, tot allò que defineix l’esperit d’un temps (allò que els germànics anomenen el Zeitgeist). Ibarz detecta dos eixos, en aquestes autores: el primer, relacionat amb el feminisme i el moviment sufragista europeu; el segon, protagonitzat per la incipient classe mitjana i la cultura urbana, amb el periodisme com a mitjà d’expressió preponderant, sigui des de la reivindicació o la ironia. Monserdà, Català, Palma, Karr, Domènech i Denís (sembla un vers d’en Serrat) són l’alineació d’autores modernistes, sempre amb un peu (o dos) al Noucentisme. Els corrents artístics, com tot en aquesta vida, no són lògics, cronològics i successius. Montoriol, Màntua, Canyà, Algarra, Carratalà i Arquimbau estan inscrites en els canvis de tot ordre de la revolta republicana. Amb matisos, naturalment: mentre l’Algarra era coneguda com “la geganta revolucionària” i l’Arquimbau era una corrosiva, la Canyà (sobretot) i la Montoriol (en part) eren més pròximes als valors catòlics i domèstics, fet que les unia amb les seves predecessores.
“¿Són ara representables, aquestes obres? Rotundament, sí. ¿Algunes més que unes altres? Esclar. ¿Tal com són, sense cap retoc ni d’una ratlla? Depèn, ja que estem parlant de teatre”. És una llàstima que hàgim perdut l’oportunitat de veure les peces curtes que s’havien de presentar al MNAC, i esprem que el TNC trobi un forat, aquesta temporada o la pròxima, per reprogramar-les. “La pregunta pertinent: ¿Són modernes de debò, les obres, les autores? I tant que ho són”. Víctor Català s’avança al teatre documental (tan de moda, actualment) amb Les cartes, un monòleg en prosa que comença amb aquesta acotació: «Un actor ben conegut del públic entra, portant una cadira; s’arrima a la bateria». Aquest actor, en el muntatge dirigit per Clara Manyós que no vam poder veure, havia de ser David Verdaguer, el bigoti més sexy de Catalunya (amb permís de Lluís Permanyer). Arquimbau escriu una “comèdia-reportatge” a Marie la Roja…, Karr (publicista cultural) especifica, a Els ídols, quins diaris tenen els protagonistes a la taula, i Canyà parla de la violació com a arma de guerra, un tema molt nou en el teatre de l’època. Dolors Monserdà va fundar (amb Karr i Francesca Bonnemaison) la revista Feminal, publicació imprescindible per entendre aquestes autores i el moment històric que van tenir la sort de viure.
Dones modernes, polifacètiques, poliglotes i estupendes. Ibarz ens demana que ens fixem en els retrats de les autores que acompanyen aquest volum. Una manera de presentar-se en societat i al món, aquestes fotografies de fa cent anys són un testimoni visual d’un valor incalculable: sessions d’estudi on la postura corporal, la roba, els complements i la mirada donen molta informació sobre cadascuna d’aquestes donasses. La fotografia autoconscient, sabedora del seu poder i perdurabilitat, a l’extrem oposat dels milions d’imatge-escombraria que creem (i destruïm i oblidem) en l’actualitat. Les seves biografies també tenen el poder de fer-nos evocar les vides d’aquestes dones, les nostres besàvies o rebesàvies, que van fer de tot i tot allò que les van deixar fer. Com les defineix Ibarz, elles són “les Bauhaus de l’escena del teatre en català entre 1876 i 1938”. Brindem per elles.
Publicat a Núvol , original de Oriol Puig Taulé.
Comentaris recents