Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.
Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encarar no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del teu “vici” per l’art més viu.
Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.
L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.
“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.
L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar – Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.
Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem. Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?
Comentaris recents