SITUACIÓ DEL TEATRE AMATEUR.
Massa sovint s’ha trencat aquesta branca del nostre teatre
Són molts els professionals del sector, els periodistes i els crítics que aquests dies intenten avaluar la magnitud de la tempesta, que amenaça de convertir-se en diluvi, que afecta el món teatral professional. Una tempesta sobtada que no només amenaça econòmicament sinó, fins i tot, la mateixa pervivència. No es tracta, doncs, de repetir tots els mals i plagues anunciades; no tinc pas vocació de masoquista.
El propòsit d’aquest article és tractar de quina és la situació de l’últim de la fila de les arts escèniques: el teatre amateur. Massa sovint s’ha maltractat aquesta branca del nostre teatre, menystenint que mou a milers i milers “d’amants” arreu del país. I no exagero; només al Vallès hi ha més de 170 grups en actiu, tal com he pogut comprovar en un treball que fa poc m’ha publicat la revista Vallesos. Ara, multipliqueu aquesta xifra per tot el territori.
Entre altres virtuts, molts d’aquests grups representen regularment obres dels nostres autors: des de Marta Buchaca, Cristina Clemente, Pere Riera o Josep M. Miró, fins als ja més clàssics Jordi Galceran, Sergi Belbel o Josep M. Benet i Jornet. Per tant, no tan sols contribueixen a la vitalitat dels textos, sinó que permeten versions o punts de vista diferents d’obres que quedarien relegades a la seva única estrena o, com a molt, a una breu gira.
El teatre amateur ha contribuït i contribueix, doncs, a consolidar el corpus teatral del país. I encara més, a través de la xarxa de mostres i concursos de teatre repartits pel país, les fan circular arreu. Aquest circuit, de més d’una cinquantena de mostres i concursos estables, es reparteix per tot el territori: des de Tàrrega fins a Malgrat de Mar o de Calonge fins a Piera, passant per Les Garrigues, Ulldecona o Olesa de Montserrat.
Molts d’aquests concursos sobrepassen els 40 anys d’història, com ara els de Canet o Arenys de Mar, Terrassa o Calella. Doncs bé, quina és la seva situació en aquests moments? La majoria no han pogut finalitzar l’edició d’enguany. Per exemple, al Premi Ciutat de Terrassa, amb 46 anys d’història, li manquen tres espectacles per representar dels deu que tenia programats. D’altres, com el Concurs de Teatre català a Gràcia, amb 33 edicions, han arribat tot just a la meitat de les vuit representacions.
Davant de la incertesa actual, alguns concursos s’estan plantejant de donar-los per acabats amb els grups que hi han pogut participar (com ara el de Sant Feliu de Guíxols) i d’altres intentaran continuar-lo a la tardor (seria el cas del de Sant Feliu de Codines). Sigui com sigui, aquesta situació interrompuda afecta la majoria de certàmens. Un altre tema és la seva viabilitat econòmica. Molts depenen de subvencions públiques i d’altres, directament, són organitzats gràcies a aquestes institucions.
Un altre aspecte que afecta la pervivència del teatre amateur és el seu públic habitual, precisament el més afectat per la crisi actual. Si en el teatre professional la mitjana d’edat del públic és força elevada, en el teatre amateur directament la gran majoria és gent de la tercera edat. Caldrà veure fins a quin punt la por i la prevenció afecten aquest públic en la represa.
D’altra banda, el teatre amateur haurà de fer un esforç per assolir l’objectiu, tantes vegades repetit i anhelat, d’atraure nous públics. Una oportunitat, doncs, de reinventar-se.
Voldria acabar demanant a les institucions que, quan passi la tempesta, no s’oblidi d’aquest massa sovint maltractat teatre amateur, l’últim de la fila. Que recordi el motor cultural que suposa pel país, la seva tasca de difusió de textos dels nostres dramaturgs i el patrimoni que suposa el circuit de mostres i concursos existents.
Eloy Falguera (autor i director teatral)
Publicat a Núvol (L’Apuntador) 21-04-2020)
Comentaris recents