TOM CRUISE I VLADIMIR PUTIN A L’EVEREST
L’Agrupació señor Serrano ha estrenat “The Mountain a l’Everest”, al Grec.
Els Serranos contraataquen. L’Agrupación Señor Serrano ha estrenat el seu darrer espectacle al Festival Grec: The Mountain. Sí, en anglès, perquè els Serranos són una d’aquelles companyies catalanes que roden molt pel món i tornen poc al Born. El virus els ha obligat a estrenar aquest muntatge (coproducció del Grec i cinc teatrassos europeus) sense acabar. O, més ben dit, no tan acabat com voldrien. La seva muntanya parla de veritat(s), invasions alienígenes i cartes d’amor unidireccionals.
Seiem, obedients, a la platea de la Sala Fabià Puigserver. Caparrons separats de forma ordenada, mascaretes i alguns ventalls. A l’escenari, llum verda i dues persones jugant a bàdminton. Un dels esports més elegants i silenciosos del món. El volant és la pilota més gràcil del planeta, l’antítesi del meló maldestre del rugbi. Els anglesos són els creadors dels esports amb els millors equipaments: bàdminton, tennis, golf. This is a fact. La blancor del vestuari signat per Lola Belles combina de meravella amb la il·luminació de Cube.bz: fredor i asèpsia a parts iguals. Abans de començar la funció, el senyor Serrano en persona (Àlex Serrano) ens dona la benvinguda i les gràcies per haver vingut: la feina de resistència que fa la companyia no s’entén sense la nostra, la dels espectadors. Com la bobina i el fil elèctric, ens escalfem mútuament. Una forma bonica d’expressar el corrent d’energia que s’estableix entre l’escenari i la platea.
La veu de l’espectacle és la de l’Anna Pérez Moya, que parla un anglès britànic envejable. No sé si és massa aviat per identificar una tendència: creadors d’una certa edat (estupenda), que contracten actrius joves per donar un aire nou als seus muntatges. Penso en Juan Navarro i Gonzalo Cunill incorporant a Gemma Polo a En lo alto para siempre, que es va poder veure el passat mes de febrer (fa una eternitat) al Lliure de Gràcia. La Pérez Moya inicia l’espectacle amb un monòleg, força llarg, on ens explica que això anirà sobre George Mallory, alpinista anglès que va voler conquerir l’Everest als anys vint, sobre La guerra dels mons radiada per Orson Welles i sobre la veritat en totes les seves formes. Què és la veritat? Què és el consens? És Vladimir Putin alguna cosa més que una icona pop? És el face tracking la versió postmoderna dels retrats multicolor d’Andy Warhol?
La blancor, la fredor i la netedat apareixen i reapareixen a les notes que vaig prendre durant la funció. La neu és la protagonista en diverses escenes del muntatge, en diferents formats: artificial i digital. La retransmissió que Orson Welles va fer de La guerra dels mons, el 1938 a la CBS, va ser un punt d’inflexió en la història recent de la veritat. A quin Welles ens creiem? Al jove penedit o al madur amb cara d’entremaliat? Vladimir Putin ens parla de confiança i sentim les cartes que Ruth Mallory va enviar al seu marit escalador. Són veritat, aquestes cartes? Té alguna importància, això? The Mountain és un gran muntatge, que peca, ai las, d’allò que succeeix sovint als nostres escenaris: un cert excés textual i una prèdica als convençuts. Paradoxalment, a l’espectacle amb més text dels Serranos li aniria bé una esquilada. Les fake news són el pa nostre de cada dia, i els que omplíem la platea del Lliure crec que estem d’acord en totes les tesis que presenta la companyia. Tom Cruise mirant a l’horitzó amb expressió intensa (a qualsevol de les seves pel·lícules) som tots nosaltres, mirant la pantalla verda i fent veure que veiem quelcom més enllà.
Un dron, versió hipertecnificada del volant del bàdminton, es passeja per l’escenari amb elegància. Servidor imaginava que, com a gran final, acabaria sobrevolant els caps dels espectadors. Però no va ser així. La productora de l’espectacle em va dir, a la postfunció, que els nous protocols de seguretat ho prohibeixen. Fa quatre dies els ocells del Baró d’Evel ens passaven a fregar i ara no podem tenir un bitxo fred i esterilitzat volant sobre les nostres testes. “La muntanya de la veritat és buida”, diuen els Serranos. Sabrem algun dia tota la veritat? Trobarem la càmera Kodak de George Mallory? És el Montseny el nostre Everest? O més aviat la muntanya de la Paramount?
ORIOL PUIG TAULÉ
Comentaris recents