Crítica de Victor C., per Bernat Puig Tobella
És sabut que una situació dramàtica demana un conflicte per poder-se desplegar en tres actes. A vegades aquest conflicte no és prou aparent i demana una aproximació dramatúrgica diferent: desvelar un misteri i suscitar una atmosfera que en permeti l’eclosió. És el cas de La Víctor C., una aproximació a la vida de Víctor Català a partir dels seus textos, escrita per Anna Maria Ricart, dirigida per Carme Portaceli i protagonitzada per Rosa Renom al TNC.
La vida íntima de Caterina Albert és un dels grans misteris de la literatura catalana contemporània. Especialment allò que fa referència a la seva sexualitat i vida amorosa, que va menar de manera tan reservada que ha suscitat tota mena d’especulacions. A partir dels enigmes d’aquesta vida secreta i reclosa, Anna Maria Ricart ha construït la dramatúrgia de La Víctor C., l’obra que ha inaugurat la temporada a la Sala Gran del Teatre Nacional. Fa uns anys un clàssic com aquest s’hauria reservat a l’estoig delicat de la Sala Petita. Carme Portaceli, que enceta amb aquesta peça la seva direcció artística al TNC, ha tingut la gosadia d’obrir l’enorme caixa escènica del teatre per fer aflorar aquesta vida misteriosa.
La Víctor C. és un retrat de l’escriptora a partir del moment que Caterina Albert decideix ficar-se al llit per no sortir-ne mai més. No renunciarà a la vida social i estarà oberta a rebre tota mena de visites, però la seva decisió d’allitar-se s’ha d’entendre com un gest de sobirania d’una dona que no havia de servir ni donar explicacions a ningú. La seva solteria va ser un acte d’autopossessió, i Ricart es preocupa prou de subratllar la mundanitat i llibertat amb què viatjava i feia vida a ciutat. Rosa Renom ha sabut construir un personatge convincent a partir del mosaic de textos que ha triat Ricart. Perquè més enllà de l’anecdotari popular, de la Víctor ens han pervingut fotos i paraules, però cap gravació de base documental, cap arxiu de gestos ni registre de veu que puguin inspirar una reconstrucció actoral de la seva figura. Vet aquí la gran llibertat i alhora dificultat a què s’ha hagut d’enfrontar Renom per donar vida a un personatge que, tot i haver mort només fa 55 anys, és com si hagués viscut en un món preaudiovisual.
“Jo no dic mentides, passa que no ho explico tot”, deia Víctor català, zelosa de la seva “vida secreta d’ànima contemplativa”. Ricart ha hagut de furgar en les escletxes d’aquests silencis per omplir les llacunes d’una personalitat, i ho ha fet interpolant, entre les escenes quotidianes d’alcova, contes de l’autora, des d’El Met de les Conques fins a L’Aleixeta. Els sis actors que acompanyen Renom en el repartiment (Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta) encarnen amb una gran solvència una colla de personatges històrics, alguns familiars propers, però també personatges dels contes de l’autora, que apareixen en escena talment com si fossin figuracions o reminiscències fugaces de la ment d’una Caterina Albert somnolent o directament moribunda. La tria d’aquests contes pot ser discutible, i el fet que s’obviï completament Solitud només es pot entendre com una voluntat de no fer un espectacle redundant respecte a la producció que va dirigir Alícia Gorina en la recent etapa de Xavier Albertí.
Sigui com sigui, els contes es converteixen en escenes pintoresques o en monòlegs teatrals, que ens arrosseguen amb la seva força poètica. Portaceli fa també una teatralització divertidíssima del jurat d’Olot que li va premiar La infanticida i que després es va escandalitzar en saber que l’autor era una dona. La Víctor C. és una obra d’atmosferes, que estan ben subratllades per l’espai sonor de Jordi Collet i la il·luminació d’Ignasi Camprodon. No hi busqueu una obra en tres actes ni gaires clímaxs dramàtics perquè no n’hi trobareu, excepte en moments puntuals d’alt voltatge emocional, com ara la història del gavià, que Ricart va entreteixint amb una gran càrrega simbòlica, o la desventurada i tràgica història de L’Aleixeta, amb una Anna Ycobalzeta revolucionada, que fa pujar la intensitat dramàtica al tram final de l’obra.
La Víctor C. és la confirmació definitiva que s’ha anat congriant en els darrers mesos un moment Víctor Català. És una eclosió fruit de la concurrència de moltes inquietuds que conflueixen en la seva figura. La recuperació dels seus contes i ara recentment de Mosaic per part de Maria Bohigas a Club Editor ha coincidit amb una nova traducció de Solitud al castellà per part de Nicole d’Amonville Alegría; una producció de La infanticida a Olot amb Rosa Vilanova, Maria Callís Cabrera i Blanca Llum Vidal i una altra amb Neus Pàmies (amb dramatúrgia de Marc Rosich, música de Clara Peya i direcció de Marc Angelet) que es representarà aviat al mateix TNC; un projecte de Lulú Martorell per portar Un film (3.000 metres) al cinema; la celebració de Vila del Llibre de L’Escala, que ha recreat el seu món amb rutes i exposicions; o les reescriptures que suscita Víctor Català en novel·les contemporànies, com ara Sola de Carlota Gurt o en poemes com Que dormim?, d’Enric Casasses, que Edicions 62 acaba de reeditar dins el volum Soliloquis de nyigui-nyogui. En definitiva, molt millor la suma de totes aquestes devocions espontànies que no la fanfàrria d’un centenari institucional. La Víctor C. és la darrera victòria de Caterina Albert..
Comentaris recents