ES MOLT MÉS SEGUR ASSISTIR AL TEATRE A UN ESPECTACLE QUE PRENDRE UNA CERVESA EN UNA TERRASSA.

Em sembla que l’Oriol Mitjà no va massa al teatre. És natural: no té temps. Englobar les arts en viu dins de la categoria “oci i entreteniment” porta a conseqüències catastròfiques. És el mateix un teatre que una discoteca? Un auditori que un bar? Una sala de concerts que un restaurant? A hores d’ara, és molt més segur anar a un concert o a un espectacle que prendre una cervesa en una terrassa. Al bar de sota casa meva, per exemple, fa quatre dies van muntar-hi una festa flamenca. A Barcelona hem vist com les terrasses s’han expandit, màgicament, ocupant places d’aparcament (bé) i metres de vorera (malament). L’altre dia no podíem ni entrar a casa, perquè la vorera estava ocupada per taules, tamborets i gent pitofa. Als teatres, però, els protocols de seguretat, accés i desallotjament són tant o més rigorosos que a l’aeroport de Tel Aviv. A les platees: espectadors solitaris separats per dues butaques buides (caparronets dispersos), o espectadors en grups convivencials (parelles, trios, famílies Trapp) separades per butaques buides. A les terrasses dels bars, tenim els clatells, els crits i els esputs dels desconeguts a dos pams de distància. Barcelona, el millor bar del món.

Dimecres passat, la Sala Beckett va organitzar una taula rodona al Parc Central del Poblenou. Els convidats no podien ser més “top”, com diuen a Cantonigròs: Xavier Albertí, Anna Giribet, Juan Carlos Martel, Magda Puyo i Salvador Sunyer. És a dir: TNC, FiraTàrrega, Teatre Lliure, Institut del Teatre i Temporada Alta. El tema: “Escenaris del postconfinament”. Moderava en Toni Casares, i de públic érem una vintena de persones. Estem tots plegats una mica cansats de col·loquis, xerrades i taules rodones, siguin virtuals o presencials? La meva resposta és SÍ. Tot i això, la conversa va ser força interessant, salpebrada per runners curiosos i petards esporàdics (neorevetlla de la Mare de Déu del Carme?). Casares va fer com Jordi Basté, que abans de parlar de política sempre pregunta als seus tertulians “Com esteu?”. Les respostes van ser variades: alguns han descobert el silenci i la pau durant el confinament, altres l’angoixa i la por. Alguns han aprofitat per llegir molt, altres encara estan paint tot el que hem viscut. En Sunyer, una màquina de fer titulars, ens en va regalar un: “A la vida normal veiem massa gent. El 90% sobra”. Tens tota la raó, Salvador.

El confinament, l’aturada general i la por al virus també ha provocat que els ponents es qüestionin el sentit de la seva feina. Magda Puyo va parlar de la “poca cintura i flexibilitat” que té la institució pública quan s’ha de reaccionar amb rapidesa. Sorpresa agradable: a les proves d’accés a Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre s’ha presentat més gent que mai. L’Elisabet Castells m’explicava, l’altre dia, que a Escenografia tenen candidats molt bons i provinents del món audiovisual. Prova fefaent que ja n’estem una mica farts, tots plegats, de tanta pantalla? El debat més calent del vespre va estar protagonitzat per la Giribet i el Sunyer, sobre la utilitat o no que ha de tenir la cultura. Dues generacions, dues províncies, dues maneres de veure el món. Albertí va afirmar que el fet d’haver llegit tot Pasolini l’ajudarà a morir, si és que s’ha de morir demà. De moment, no en té cap intenció. Martel va recalcar que la crisi que estem vivint és tricèfala: sanitària, climàtica i econòmica. La sostenibilitat de la cultura ha de ser la clau (de girar el taller) de tot plegat.“Salvem el teatre, no el món. El món és insalvable”, diu en Sunyer. “El TNC és la professió teatral d’aquest país, no les columnes del Bofill”, replica l’Albertí. Quan aquest últim explica que abans les escenografies de la Sala Gran costaven 120.000 euros, la Giribet obre els ulls com unes taronges. Puyo defensa que s’ha de treballar pel públic, que se n’han de crear de nous, i que no podem seguir fent teatre per a la gent del sector. En Sunyer treu EL TEMA: el confinament ens ha portat a una situació on hem tingut les estructures obertes però amb zero activitat. Martel explica que, pels Ajuts Carlota Soldevila, el Lliure va rebre 636 projectes. “Tot allò escrit abans de la quarantena ja és patrimoni”, diu Albertí. Giribet i Puyo defensen les arts de carrer com un llenguatge més divers i poètic. Avís de Sunyer a les companyies: “Estic fins a la coronilla que em facin mítings des d’un escenari. Ara no vull que me’ls facin sobre la sanitat pública. Ja hi estem tots d’acord”.

Al torn de preguntes, Albertí assegura que els espectadors que vagin al TNC estaran molt ben cuidats i tindran tota la seguretat del món. El que més tem és que hi hagi un positiu a la sala d’assajos. “No hi ha, ara mateix, cap lloc més segur que un teatre”, rebla en Martel. Passada de la Giribet: “Ara diuen que hem de tornar a tancar els teatres”. Rematada de cap d’Albertí: “Hem de convidar l’Oriol Mitjà al teatre”. Gol. La Puyo ens regala, finalment, un lema per fer-ne samarretes: “Agafaré abans el virus a casa meva que al Mercat de les Flors”. Aplaudiments, ens tornem a posar la mascareta, i cap a casa falta gent.

Oriol Puig Taulé